24 de gener de 2021
24.01.2021
Diari de Girona

Jam Session

24.01.2021 | 01:16
Jam Session

Si pogués viatjar, si aquest virus no ens tingués confinats, el meu cap pensa en Venècia, viatjar a Venècia. I en segon lloc, pensant en l'estiu que ara és llunyà, pensa en les illes gregues, viatja fins a les illes gregues més remotes. Tret d'això, no trobo a faltar l'abrupta interrupció de la vida nòmada dels últims vint anys. Temps de guaret, personal i del planeta. Temps de pandèmia, que varen ser temps de còlera i que poden ser temps de desànim. A vegades ve el desànim en aquests temps que la mort ens ronda de prop o de lluny. Cada dia és un reposar-se. I, de cop, també hem après a valorar tot el que tenim i li busquem el màxim rendiment. Temps de lectures, que ara s'han convertit també en temps de sèries i pel·lícules bones que ens expliquen grans històries ben escrites. Temps en què amb facilitat ens despistem amb les xarxes socials que ens porten a l'altra banda del món i ens fan saber coses de persones que objectivament són anònims que no ens diuen res. Temps de notar que a vegades les notícies només són soroll. Temps exigents en la informació de qualitat perquè les mentides, en la informació sanitària, es paguen molt cares. Temps en què els que es vacunen quan no toca són severament reprovats. Temps de disciplines i predisposició a creure l'autoritat si és competent i guiada per criteris savis. Temps de menyspreu per als xerrameques que omplien hores i hores de distracció en aquella cursa eterna cap a una altra banda. No sabíem ben bé quina. Temps de països que vacunen amb gran eficàcia i de països incompetents en la logística, aquest és el gran tema. Temps de perdre una mica la vista amb tanta pantalla. Diuen que hi ha uns filtres que no cansen tant la vista i que hauré de buscar. Temps de menys consum del cotxe. A finals d'any em vaig vendre el cotxe vell. Me'n van donar quatre duros, però m'he estalviat assegurança i l'impost de circulació després d'un any aparcat, mort d'avorriment. Temps per endreçar tots els records provisionalment apilonats en les caixes «per quan arribin temps més tranquils». Aquest temps ha arribat. Temps per reprendre l'escriptura dels reptes pendents en la vida universitària. Temps per no fer lleig a cap encàrrec professional. Temps per pensar més en el que ens posem a la boca i mastegar-ho a consciència. Temps per resseguir pel·lícules del passat. Em ve al cap el diàleg de La grande belezza a la terrassa romana de Jep Gambardella en aquella reunió d'amics on la perfecta madura que es fa passar per intel·lectual és desmuntada peça a peça per una resposta llarga de l'elegant i seductor Jep. Avui Jep, confinat, miraria el món des d'aquella terrassa amb vistes al Colosseu? Amb qui faria amistat i l'amor? Viatjar és molt útil, fa treballar la imaginació. Tota la resta és només desil·lusió i fatiga. El nostre viatge és purament imaginari. Aquí rau la seva força. Va de la vida a la mort. Homes, animals, ciutats i coses, tot és imaginari. És una novel·la, res més que una història fictícia. Ho diu Céline, ell mai no s'equivoca. A més, qualsevol pot fer això. Només cal tancar els ulls. És a l'altra banda de la vida. I així és com només tancant als ulls m'he transportat fins al palazzeto Pisani del gran canal, que és el primer lloc on vull anar si ens en sortim d'aquesta i podem tornar a viatjar. I a l'estiu tornarem a la platja de Mitjorn de l'Illa, l'Illa de sempre, l'Illa que cura. I després les illes gregues, aquell passadís ple de petites taules i restaurants de peix bo a Mikonos. I després vull anar a Santorini a afirmar que hi ha futur i bellesa més enllà de les ferides del passat, que es van desdibuixant. Sempre oblidem allò que ens ha fet més mal. I després la meva amiga grega Elsa Papadimitriou em portarà al restaurant amb les vistes més privilegiades del Partenó des del barri de Plaka i celebrarem que la pròxima setmana, amb tota probabilitat, caurà de la columna més alta un dels més intrigants homes d'Estrasburg que ens va parar, a uns quants, la campanya de difamació més gran que he viscut mai. També tindré pendent visitar Budapest per correspondre la visita que aquesta setmana he tingut del meu amic director de cinema Laszlo Pesty. Buda vist des de Pest. Buda vist des d'una finestra d'una bona habitació del Sofitel de Pest. El cap ja em porta a altres mons, però de moment estic aquí, al costat d'aquesta confortable estufa de pèl·lets, amb uns quants quilograms menys que em permeten tornar-me a posar les camises i els pantalons de fa uns anys. Amb aquesta vista sobre el Canigó nevat, de lluny. I més a prop es pot veure amb la mirada afilada la Mare de Déu del Mont, que és l'últim lloc on vam anar i vam agafar aire abans del confinament de març. Ara han quedat les passejades pels volcans i per l'Empordanet. I sempre aquesta capacitat de parlar amb l'altra banda del món amb la pantalla. Avui he parlat amb un conegut de Lisboa, el dia abans que vagin a votar, i amb un advocat que ha abandonat Londres i Washington per treballar i viure a Bodrum, una de les ciutats més belles de la costa turca, un lloc per tornar. A Bodrum també hi viu el meu amic Bob, un exdiputat conservador britànic casat en segones núpcies amb una dona turca de negocis que va anar a viure a prop del sol i del mar. La conversa més llarga i profunda que vaig tenir amb Bob va ser amb una copa a la mà al The American Colony de Jerusalem, sota els arcs baixos del bar. Ara tampoc podem tornar a Jerusalem, la capital del primer país del món que estarà immunitzat d'aquest virus. Quins records els jardins i la llum de l'American Colony, allí on vaig comprar la reproducció del cartell Visit Palestine dissenyat per jueus abans de la independència i que fa anys que m'acompanya. Alguns el fan servir sense saber el seu origen i un dia un periodista que em va entrevistar connectat des de casa em va dir què feia jo amb un cartell de Palestina. El periodista millennial dels migdies de la tele pública catalana no sap pràcticament res de res, però omple hores i cobra molt amb aquesta cara de personatge tanoca sortit d'una cançó bona dels Manel. Des que he obert l'ordinador i m'he posat a escriure m'ha anat sortint aquest riu de records on una cosa m'ha portat a l'altra. Sense cap més ordre que el plaer de saltar d'una cosa a l'altra com qui li agrada una sessió de Jam session, de jazz improvisat. En aquests temps, només podem fer això, plans provisionals i plausibles i sobretot tancar els ulls i deixar-nos anar pel tobogan dels records. I per escoltar jazz, ara mateix em dirigiria a l'hotel Bauer on fan directes excel·lents.
Després sortiria a respirar aire d'hivern a la terrassa amb vistes al Gran Canal i veuria la Salute il·luminada de cara, a primer pla, a l'altra banda del canal. San Giogio al fons a mà esquerra. Allí dels de dalt de tot del campanile de San Giorgio Maggiore, he tocat el cel. I des d'allà veig el cementiri de Venècia, on sempre hi ha la tomba amb unes quantes sabatilles de ballet. I tants artistes que hi són enterrats. Els que van voler ser enterrats a Venècia un cop morts. A diferència del protagonista de Mort a Venècia, Gustav von Aschenbach, que en lloc de fugir de la còlera que ha contaminat la ciutat perseguirà el jove Tadzio fins a morir. Resguardem-nos de la còlera per arribar un altre cop a Venècia sense pulsions reprimides, no per morir-hi sinó per renéixer.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook