24 de gener de 2021
24.01.2021
Diari de Girona

Mont Pelerin

24.01.2021 | 00:50
Mont Pelerin

La política neoliberal va començar a prendre forma a l'any 1947 quan el filòsof austríac Fiedrich Hayek i l'economista americà Milton Friedman es van trobar per defensar les seves idees, reinventant el liberalisme. «Hem d'aconseguir novament que la construcció d'una societat lliure sigui una aventura intel·lectual. El que falta és una utopia lliberal», deien.
Eren una minoria i es van dedicar a triturar totes les idees establertes en aquells moments de forma contundent. Sobretot van fer miques les idees i propostes del seu enemic, l'economista britànic John Maynard Keynes. L'1 d'abril de 1947, un any després de la mort de Keynes, uns quaranta filòsofs, historiadors i economistes es van reunir a Mont Pelerin, un petit poble suís. En aquell temps es viatjava per l'Atlàntic en vaixell i es necessitaven setmanes. La reunió es va conèixer més endavant com la Societat Mont Pelerin.
Aquella gent es va conjurar a treballar conjuntament per combatre les idees del socialisme, conscients que tothom en aquell temps optava per les idees socialistes. Almenys 8 dels membres de la societat van ser premis Nobel en algun any.
A Europa es posaven en marxa les idees keynesianes per a la reconstrucció del territori devastat per la guerra mundial. Era molt difícil estar en contra d'una ideologia pensada per restaurar la riquesa anterior a la guerra. Aquella ideologia era un pacte de la societat, la socialdemocràcia en vam dir a Europa, que volia frenar l'avanç del comunisme irradiant amb les idees i el far de Rússia. Es basava en propiciar treball per a tothom, en la contenció del mercat i en la regulació bancària. Així va ser com es va passar de la guerra a l'estat del benestar. La societat Mont Pelerin va anar dibuixant amb el seu laboratori nous conceptes per desmuntar l'economia socialista de postguerra. Els primers anys van ser presidits per Hayek fins que a mitjan anys seixanta la presidència va passar a Friedman, que va radicalitzar molt més les accions. Va començar a culpar de tot el que passava el govern de torn. Atur? Treure el salari mínim. Desastre natural? Posar empreses privades a organitzar l'ajuda d'emergència. Escoles deficients? Privatitzar l'ensenyament. Sanitat insuficient? Privatitzar-la. Drogues? Legalitzar-les i deixar que el mercat faci la seva. I això ho va fer posant en marxa una maquinària potent d'opinió, amb conferències, articles, entrevistes de ràdio i televisió, i llibres.
Només calia esperar el moment propici perquè les idees fossin acceptades. I aquest moment va arribar primer amb la guerra de Vietnam, que va obligar Estats Units a sortir del patró or per finançar la guerra, i més endavant amb la crisi del petroli de 1973.
Pocs anys abans, el 1968, el president Richard Nixon va estar a punt d'implantar la renda bàsica als Estats Units. En aquell any revolucionari, amb tots els joves del món al carrer protestant per la societat anquilosada en què vivien, cinc famosos economistes (John Kenneth Galbraith, Harold Watts, James Tobin, Paul Samuelson i Robert Lampman) van enviar una carta oberta al Congrés d'EUA i en un article al New York Times deien: «El país no haurà complert amb la seva responsabilitat fins que tots els ciutadans tinguin assegurada una renda no inferior al que es defineix oficialment com a llindar de pobresa». Per ells els costos serien considerables, però assumibles amb la capacitat econòmica i fiscal del país.
En aquest ambient Nixon va estar a punt d'aprovar l'any 1969 la llei de la renda bàsica, que garantia a les famílies de quatre membres uns ingressos de 1.600 dòlars anuals, equivalents a 11.580 dòlars el 2020. La llei va ser aprovada al Congrés i discutida i suspesa al Senat, embolicats entre uns que pensaven que era insuficient i altres que era excessiva. Al final la llei va quedar aparcada. Milton Friedman, assessor del president, afirmava que la pobresa és només un problema d'escassetat de tresoreria i poca cosa més. Quan la llei va fracassar finalment al Senat, els pensadors conservadors van començar una batalla a fons contra l'estat del benestar, amb les idees impreses en el llibre Riquesa i pobresa de Georges Gilder el 1981, que va acabar essent el llibre de capçalera de Ronald Reagan.
Precisament Ronald Reagan i Margaret Thatcher van ser els que van posar en marxa el canvi liberal, seguit per tots els països occidentals. Es va estrenar també un mecanisme de transmissió diabòlic: dels laboratoris d'idees els arguments passaven als periodistes que alhora els entregaven als polítics, en una estratègia ben definida.
L'èxit dels neoliberals va ser preparar durant molts anys, vint-i-set, un argumentari de les seves idees tot esperant el momentum adequat per posar-les a la pràctica. Qualsevol crisi podia servir.
Quan el setembre de 2008 hi va haver la caiguda de Lehman Brothers, i va estar a punt de col·lapsar el sistema econòmic mundial, molta gent, polítics, economistes i pensadors de tot tipus, van dir que havia arribat el final d'aquest capitalisme neoliberal, que calia repensar-lo, que el mecanisme estava derivant a una dependència excessiva del deute. Però tot va continuar igual, més intensament si cap, pel fet que en aquell moment de la caiguda no hi havia cap alternativa preparada per un altre model.
No hi havia cap altre model, ni encara hi és avui.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit