La via maorí

Anem mirant què hem après de la pandèmia. Per als poc imaginatius s'han encunyat quatre respostes cursis, impersonals, que et deixen bé davant d'una càmera o d'un micròfon, enmig de les xarxes socials, en els passats sopars de Nadal i en els futurs dinars de treball. El País va preguntar a 34 personatges d'això que s'anomena la cultura, i em quedo amb el que va dir el cineasta Juan Antonio Bayona.

Bayona és de fiar. Li agrada la tensió: recordi el suspens macabre de L'orfenat. No s'ofega en un got d'aigua ni en el major tanc aquàtic d'Europa, on, amb 8.000 extres, va rodar un tsunami per a Lo imposible. Sap tractar amb la por (Un monstre em ve a veure) i no viu a la zona de confort ni té por del passat (Jurassic World: El regne caigut, acció imparable entre dinosaures).

El que va aprendre Bayona, que rodava El Senyor dels Anells per a TV a Nova Zelanda, va ser que «un altre tipus de societat és possible: més igualitària, més equilibrada i calmada. Els neozelandesos practiquen un model de vida on les prioritats són diferents a les nostres i van totes en favor de la comunitat. Allà fer i dir el mal està molt mal vist. En la política hi ha lloc per a la discrepància però no per la crispació. Es viu i s'aprofita el temps millor sense el soroll i l'ansietat que genera el debat polític del nostre país».

«Fer i dir el mal» és el que aquí es diu «sense complexos». Als «sensecomplexistes» espanyols l'oposició sense crispació -i fins i tot el govern sense crispació- els sembla antic. Repeteixen que Espanya és un «gran país» sense que se sàpiga en què ni per què. Dubto que a Nova Zelanda, 8 milions d'habitants concentrats en un parell d'illes i dispersos en moltes més, diguin que són un gran país, però tenen poca corrupció, molta educació, força llibertat i seguretat gairebé plena. Vindria de gust la novazelandització d'Espanya, la via maorí de convivència social, però ningú la seguirà: Nova Zelanda sempre serà les nostres antípodes. Quin estiu tenen ara mateix.