Les declaracions de Pablo Iglesias comparant els exiliats republicans i Carles Puigdemont han produït un enorme escàndol, però potser mereixin una anàlisi pausada. Ho aconsellen les furioses respostes d'uns i els fervents aplaudiments d'altres. Un d'aquests, José Antich, ha qualificat aquesta entrevista com el «gest més important d'un dels actors principals de la política espanyola des dels fets d'octubre de 2017». Convé entendre l'entrevista en si i el motiu pel qual Antich li concedeix tanta importància.
Iglesias considera Puigdemont un exiliat, un estatut que no li sembla quadrar. Un exiliat individual és quelcom estrany. Algú que deixa el país per una actuació de la qual hauria de donar compte davant un tribunal convencional, que hauria de jutjar-lo amb garanties i defensa tècnica, no s'ha de considerar un exiliat. L'estatut d'exiliat respon a una condició que podria afectar un col·lectiu indefinit, víctima de persecució política, en raó d'idees i valors que es professen a consciència. Aquests es converteixen en la conducta perseguible, encara que no generin altres actes. Exiliats i perseguits per idees són sempre grups, i no té sentit perseguir un singular per la seva pròpia idea, ja que seria més aviat el cas d'un boig. Per a l'exili, els actes d'opinió i d'expressió són els rellevants, no els administratius, regulats per una llei positiva.
Des d'aquest punt de vista, la comparació de Puigdemont amb Joan Carles de Borbó és pertinent, encara que no presenti una plena analogia. Tots dos impedeixen l'acció de la justícia respecte a actuacions pròpies presumptament irregulars, previstes per la llei amb diferents tipus penals i que haurien de jutjar tribunals normals. Un senzillament fuig a Europa per no ser jutjat, i un altre rebutja permetre una investigació sobre el seu patrimoni i sobre el seu comportament durant el temps en què va ostentar la màxima magistratura espanyola. Les excuses de tots dos són semblants. Puigdemont diu que no fuig de la justícia, sinó que es lliura a la justícia europea. Això no és cert. La justícia europea no pot jutjar-lo per la seva conducta a Espanya, i només podria intervenir després d'un judici a Espanya. Joan Carles de Borbó diu que no fuig de la justícia, però utilitza de forma indeguda un estatut d'inviolabilitat que només concerneix els actes d'Estat i decideix marxar als Emirats Àrabs, confessant el model de monarquia amb el qual se sent identificat, quan vam creure durant quaranta anys que es vinculava a la monarquia constitucional.
Però Iglesias tenia raó en marcar les diferències entre aquests dos personatges, sempre sota la presumpció d'innocència. En un, el motiu de la seva actuació és econòmic; en un altre, portar les seves idees polítiques a l'extrem de violar la llei. Iglesias reconeix amb encert que aquesta conducta ha de tenir conseqüències jurídiques. Per tant, és veritat que la consideració moral dels dos casos és diferent. Violar la llei per raons polítiques i per conviccions que vinculen a consciència pot tenir una certa dignitat, que no tindria algú que hagués fet servir targetes black, violat les lleis fiscals del país o utilitzat el poder per enriquir-se.
Ara bé, en qualsevol text de ciència política, ja des de Thoreau, se sap que l'activisme polític pot portar a la desobediència civil i a violar la llei. Però Puigdemont no compleix la plena dignitat d'aquesta actuació. Qui actua des de la desobediència civil és conscient de la vigència de la llei a la qual s'oposa, encara que la consideri injusta; accepta la seva violació i ho fa per la voluntat de canviar la llei, però assumeix les conseqüències jurídiques derivades dels seus actes, amb la idea de simbolitzar per les penes que afronta el seu grau de compromís amb la nova legislació que desitja establir. Els que han exercit la conducta prototípica de la desobediència civil han estat Oriol Junqueras i els seus companys, que han mostrat el seu sentit republicà en sotmetre's a una llei que consideren injusta però que compleixen en atenció al respecte que els mereix la llei que un dia serà justa.
Puigdemont no ha fet això. Menysprea la llei que considera injusta però es col·loca ja en la ficció que hi ha una altra llei vigent, tot i que no és així. Invocant una altra llei que no existeix, s'instal·la en una terra de ningú que, si fos generalitzada, portaria al caos. Si Iglesias hagués mantingut aquesta línia argumental hauria complert amb una de les obligacions d'un líder polític, impulsar una pedagogia adequada enfront dels prejudicis de bona part de la població. Però no va tenir reflexos per adonar-se que l'entrevistador li parava un parany. Llavors li va preguntar per una altra comparació, la de Puigdemont i els exiliats republicans.
Aquí tota la seva expressió denota una certa ambivalència. Diu parlar clarament, però es veu obligat a mantenir dues vegades la clàusula de «crec» i, després, com si no hagués sentit la pregunta, torna a la comparació amb Joan Carles I, sense explorar el sentit de la comparació amb els republicans, de la qual no diu una paraula. Així que no crec que hi hagi dues preguntes i dues respostes, com diu Antich. Hi ha dues preguntes i la mateixa resposta.
Per descomptat, no crec que es pugui comparar Puigdemont amb els republicans exiliats. Com he dit, Puigdemont no em sembla un exiliat. Iglesias fa bé de defensar que l'independentisme català no és un grup de criminals, i és clar que aquí hi juguen raons polítiques. Però per què és tan rellevant per a Antich aquesta entrevista? Crec que perquè avala un relat, a saber: que la mateixa Espanya que va enviar a l'exili centenars de milers de republicans, mana a l'exili a Puigdemont. Seria aquesta Espanya que fa de la violació dels drets nacionals de Catalunya la seva raó de ser, el seu destí existencial, la qual manté la continuació entre Franco, la Guerra Civil, la criminal repressió i aquesta democràcia. Però que un republicà com Iglesias sigui vicepresident fa més aviat inviable l'argument i el relat. Els que impugnen la legitimitat d'Iglesias al Govern gairebé freguen aquest argument des de l'altre costat.
Així que el que em sembla censurable de la conducta d'Iglesias és no haver tingut reflexos per detectar el gir a la pregunta i haver caigut en el parany. I després, no haver aprofitat la correcció de la posició per aclarir les seves veritables creences sobre el particular que importa, la seva actitud cap a la llei vigent. Deixar les coses a la meitat genera inquietud en bona part del seu electorat, que desitja saber si creu de veritat que la ciutadania espanyola actua avui de la mateixa manera que Franco amb els exiliats republicans, com suggeria la pregunta.
