El largo río de las almas, títol castellà de Long Bright River (2020), és la quarta novel·la de l'escriptora nord-americana Liz Moore. Si algú es refia de la sinopsi s'emportarà un desengany perquè és quelcom més que el relat d'un «turbulent viatge al món de les addiccions». En efecte, l'acció transcorre a Kensington, un districte de Filadèlfia proper al riu Delaware, empobrit pel declivi de les indústries que, fins a meitats del segle XX, van contribuir a la seva prosperitat. Ara, és un pou de pobresa i un mercat de la droga.

De fet, aquesta novel·la policíaca s'aparta dels convencionalismes del gènere per oferir una crònica inclement d'un drama familiar que protagonitzen l'agent de policia Mickey Fitzpatrick i la seva germana menor, Kacey, drogodependent i prostituta.

Enmig de paratges de solars plens de brutícia i d'edificis abandonats que serveixen de refugi als drogoaddictes, la jove policia patrulla pels carrers a la recerca de la seva germana desapareguda amb el temor que acabi en mans d'un assassí de joves prostitutes. Si hi afegim una dosi de corrupció policial, s'obté un argument que no és per tirar coets.

Dit això, la novel·la és fàcil de llegir, amb una estructura de capítols breus que alternen l'abans i l'ara per narrar les vicissituds de les germanes.

A més, hi ha dues citacions a l'inici que són remarcables. Una d'elles al·ludeix al títol que es correspon amb uns versos d'un poema d'Alfred Tennyson (1809-1892): «Veure el llarg riu brillant dibuixant lentament / Les seves aigües des del turó morat».

L'editorial, però, ha suprimit l'adjectiu «brillant» i ha usat una part d'una frase del final del llibre: «Un llarg riu brillant d'ànimes difuntes», les ànimes de la gent morta per sobredosi. Bé, seran ànimes dels difunts i no «difuntes» perquè les ànimes són immortals.

L'altra citació es una referència a l'esplendor passat de Kensington, un indret «rebosante de espíritu emprendedor, salpicada de tantas fábricas que el humo que se eleva de ellas oculta el cielo». Una visió contraposada a l'actual, en què la majoria de comerços són «salones de manicura, establecimientos de comida para llevar, tiendas de móviles, colmados, tiendas de a un dólar y (...) bares. Más o menos un tercio de los locales comerciales están clausurados».

La lectura d'aquest fragment, que descriu un panorama depriment, m'ha provocat una forta sotragada anímica per la semblança amb la situació que travessa el comerç de Lloret, presoner des de fa anys d'una espiral de decadència que la pandèmia ha agreujat.

De totes maneres, no s'ha de perdre mai l'esperança en la voluntat de la gent per superar les dificultats i esperar «un alçament de llum en la tenebra», com va escriure un poeta.