25 de gener de 2021
25.01.2021
Diari de Girona

La llei educativa Celaá té futur?

25.01.2021 | 00:07
La llei educativa Celaá té futur?

L'aprovació de la llei educativa Celaá (Congrés dels Diputats, 19.11.20; 177 vots a favor, 148 en contra i 17 abstencions), també anomenada LOMLOE, constitueix l'últim exemple de contumàcia en l'error per vuitena vegada, després de la LOECE, la LODE, la LOGSE, la LOPEG, la LOCE, la LOE i la LOMCE. La vuitena llei educativa comença afirmant que «les societats actuals concedeixen gran importància a l'educació que reben els joves en la convicció que d'ella depèn tant el benestar individual com el col·lectiu». Després d'una lectura atenta d'aquest text tan desmanegat es pot comprovar que la llei deixa de banda els principals problemes que arrossega el nostre sistema educatiu. L'educació a Espanya, malauradament, no ha estat ni és assumpte d'Estat, sinó de confrontació ideològica i política.

La llei ni tan sols menciona el deficient sistema de selecció del professorat; no tracta de desenvolupar els currículums i la formació dels docents; el procés d'aprovació ha exclòs, de manera explícita, les societats científiques que aporten els avenços de la neurociència aplicables a l'aprenentatge i a l'ensenyament i, en fi, ignora un fet crucial: el seguiment eficaç dels resultats que cal que sigui fet per agents externs al propi sistema educatiu. Com diu el pedagog J.A. Marina, «el canvi educatiu no es fa al BOE, sinó a les aules». La mediocritat que arrosseguen les aules a Espanya des de fa quaranta anys ha tingut i té un gran cost material que cal posar sobre la taula.

Gabriel Tortella, catedràtic emèrit d'Economia, en un recent article, compara la trajectòria d'Espanya amb Corea en l'últim mig segle: el 1960 el producte nacional brut (renda nacional, PNB) per habitant de Corea era una quarta part del d'Espanya. Mig segle després, el 2016 era ja un 20% superior al nostre. Corea del Sud s'havia pres seriosament l'educació; nosaltres, no. El 1950 Corea del Nord, la zona més rica i industrialitzada, havia envaït el Sud, agrari i pobre. El 1953 Corea del Sud estava en ruïnes. Mig segle després era Corea del Nord el país pobre i endarrerit, sota una dictadura comunista hereditària. Amb l'ajut dels EUA i amb la convicció unànime de la població que l'educació –el capital humà de la nació– era l'únic camí cap a la llibertat i la prosperitat, l'ha convertit en una potència industrial i exporta tecnologia a tot el món. El seu sistema educatiu és ja un model internacional. Tortella acaba demanant «crear una comissió a Espanya per estudiar el sistema educatiu de Corea del Sud».

Espanya, la pàtria del Nobel Cajal, pare de la neurociència moderna, pot tenir el millor sistema educatiu del món sense haver d'anar a Corea del Sud, a Finlàndia o a Massachusets. El doctor Joaquim Fuster de Carulla (Barcelona, 1930), professor emèrit de la Universitat de Califòrnia-UCLA, gran admirador de Cajal i continuador de les seves investigacions, autor de la monumental obra The Prefrontal Cortex, és el neurocientífic que millor coneix el nostre cervell i és també la primera autoritat científica mundial sobre el lòbul prefrontal, la seu de la intel·ligència executiva i «l'òrgan de la civilització» (Luria). Als noranta anys, en plena forma física i lucidesa mental, acaba de publicar les seves memòries: El telar mágico de la mente. Mi vida en neurociència (Ariel, octubre de 2020). En el penúltim capítol, «Memoria y Educación», explica com la capacitat proactiva de l'escorça prefrontal per inventar allò nou serveix com a guia per a la didàctica moderna, estimulant ja des de l'escola primària l'aprenentatge actiu. La clau de l'aprenentatge, doncs, radica en el lòbul frontal i, si som capaços d'exercitar-lo, d'adults traurem tot el nostre potencial. El lòbul prefrontal «ens obre a un futur il·limitat».

El neurocientífic A. Damasio (Universitat de Califòrnia del Sud), en el centenari de la concessió del Premio Nobel a Cajal, va deixar escrit: «La ´gimnàstica cerebral', com l'anomenava Cajal, condueix a augments macroscòpicament mesurables en les regions neuroanatòmiques més implicades en el procés d'aprenentatge. La neurociència moderna permet mesurar el creixement de la capacitat cerebral dels alumnes i, per tant, del creixement mesurable del capital humà de la Nació».

J.A. Marina escriu en el pròleg de les Memòries de Fuster: «Tinc la convicció que el sistema conceptual de Fuster obre grans possibilitats educatives. Crec que les seves idees estan orientant importants projectes educatius a Espanya». Fuster havia participat el 2012 en el «Primer diálogo entre Neurociencia y Educación», organitzat pel Consejo Escolar del Estado, sota la presidència de Francisco López-Rupérez, i en el qual es va presentar el número monogràfic de la revista Participación Educativa sobre «La investigación del cerebro y la mejora de la Educación». Marina va concloure aleshores: «Sobre la obra de Fuster puede (y debe) contruirse una teoria del aprendizaje y de la educación. Es lo más importante que se ha hecho desde el punto neurológico».

Un grup reduït de neurodidàctics gironins està treballant des de fa un temps en l'elaboració del primer (i, per ara, únic) Currículum Neurodidàctic d'Educació Bàsica, sota l'orientació del doctor Joaquim Fuster. En el seu últim llibre Apprendre. Les talents du Cerveau, le defi des Machines el neurocientífic Stanislas Dehaenne, president del Consell Científic de l'Educació Nacional de França, escriu: «El nostre cervell posseeix des del naixement un talent que els millors suports lògics de la intel·ligència artificial (IA) no han arribat encara a imitar: la facultat d'aprendre. Fins i tot el cervell d'un bebè aprèn més ràpida i profundament que la més potent de les màquines actuals. I aquesta remarcable capacitat d'aprendre la humanitat ha descobert que encara podia augmentar-la gràcies a una institució: l'escola». Conclou Dehaenne: «Les neurocientifiques doivent s'engager avec les enseignants». És el que els neurodidàctics gironins estem fent i és el nostre compromís amb els neuro-científics.

No sabem si la llei educativa Celaá té futur, però sí sabem que, amb aquesta llei educativa, Espanya no té futur.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook