Vivim una època de canvi tan accelerat que les idees tenen dificultats per adaptar-se als temps que corren. I corren molt. Durant molts anys les coses no canviaven o ho feien molt a poc a poc, ens vam passar milers d'anys navegant a vela i només van transcórrer-ne quaranta des que els germans Wright van començar a volar fins al primer avió a reacció, i vint més fins que Armstrong va posar el peu a la lluna. És massa i els nostres cervells de caçadors recol·lectors, que és el que hem estat durant milions d'anys, tenen dificultats per processar canvis tan profunds i tan ràpids. Ja el 1948 Émile Zola es preguntava sobre els efectes que tindria sobre el cervell la tremenda velocitat que aconseguien els primers ferrocarrils: 48 quilòmetres per hora. I ara resulta que la població mundial s'ha duplicat en els últims quaranta-dos anys i que en les nostres vides han entrat les revolucions digital i tecnològica que fan que els canvis no siguin només quantitatius, sinó qualitatius en el sentit que modifiquen la realitat circumdant. Això ens crea incertesa que es tradueix en inseguretat i en cabreig quan també s'ensorra el món de certeses que després de tot ens ha acompanyat fins ara. Si a aquesta confusió hi afegim les repetides crisis econòmiques i la pandèmia amb el seu corol·lari d'augment vertiginós de les desigualtats i de la desocupació, és comprensible que molta gent tiri pel carrer del mig i vulgui fer caure el sistema que ha produït aquests resultats o que vulgui elevar un mur molt alt al voltant del seu poble amb l'excusa de protegir-se millor... encara que així no se solucioni el problema.

Fins fa poc l'esquerra i la dreta tenien clares les idees: la primera defensava la llibertat i s'ocupava de crear riquesa, i la segona, de repartir més equitativament en nom de la igualtat. Entre 1950 i 1980 l'economia va créixer, els salaris ho van fer gairebé al mateix ritme i això deixava satisfeta la majoria de la gent. Però després el capitalisme global es va desregularitzar, el capital es va embutxacar la majoria dels beneficis i molta gent va quedar pel camí mentre les desigualtats creixien entre països i dins de cada país. I com que amb les crisis es crea menys riquesa i hi ha menys per repartir, la dreta i l'esquerra tradicionals van quedar fora de joc, desconcertades i cada vegada més semblants entre si perquè no han estat capaces de modernitzar-se i empunyar altres banderes. La dreta es refugia en la defensa d'una identitat nacional tradicional vinculada a la raça, la religió i la cultura que suposa amenaçades per la immigració i altres perills, mentre que l'esquerra oblida la seva lluita per la igualtat de tots i s'enreda en la defensa dels drets de minories com els immigrants i refugiats, grups ètnics, feministes, LGTBI i altres que senten la seva dignitat amenaçada.

Per omplir l'espai que deixen aquests partits tradicionals que han perdut el nord sorgeixen altres forces polítiques. Els populismes ofereixen solucions fàcils a problemes complexos i els mites nacionalistes reemplacen raciocini amb fe, que per essència és irracional perquè està més enllà de la raó. I això contribueix a augmentar la confusió regnant i l'empanada mental d'alguns que comparen el fugat de Waterloo, que es va aixecar contra un règim democràtic, amb els exiliats republicans que van combatre contra una dictadura. Tampoc passa ni fam ni fred com van passar els antifranquistes en el seu exili.

El problema s'agreuja perquè tothom s'ocupa dels problemes propis i no dels del conjunt i el resultat debilita el país... que és precisament el que alguns volen. Corregir el rumb exigeix un mínim de conviccions compartides sobre valors i creences nuclears (creedal national identities les anomena Francis Fukuyama) que les democràcies necessiten i que no veig que aquí ningú promogui. Tampoc la llei d'Educació que s'acaba de perpetrar, que incorre en el mateix sectarisme que totes les seves predecessores i que per això també durarà poc. Mal anem perquè necessitem crear un mínim comú denominador que ens aclareixi les idees i que permeti conviure còmodament i en pau a les nostres creixents i riques diversitats.