Sovint trobar un culpable ens excusa de buscar una solució. Els partits del Govern diuen que mantenir les eleccions el 14 de febrer pot costar vides, i reparteixen culpes. Ja ens estem tirant els difunts pel cap. També podria argumentar-se que costa vides ajornar la data de les votacions, perquè la batalla contra la pandèmia demana un Govern fort, cohesionat i amb un president que mani, i no un executiu afeblit per les divisions i amb un «substitut de presidència» al qual la meitat de consellers no concedeix autoritat. Costa vides endarrerir o alleugerir les restriccions, ignorant les alarmes dels experts, perquè algunes conselleries exerceixen com a portaveus dels gremis perjudicats? La consellera Alba Vergés voldria que la Generalitat tingués competències per decretar el confinament domiciliari, però les facultats de què disposa són suficients per decidir qui obre i qui tanca, i a quines hores. Podria tancar-ho quasi tot, com la primavera passada, i està comprovat que els carrers es buiden quan els empadronats no tenim llocs per anar. L'actual estat d'alarma permet al Govern limitar la geografia dels desplaçaments, i per això ens ha fet passar del confinament comarcal al municipal, però estirant la norma al màxim també ens podria confinar per barris, per carrers o, fins i tot, per escales de veïns. D'eines n'hi ha, però cal voluntat política per aplicar-les. El dret a la vida és el primer dels que reconeix la Declaració Universal dels Drets Humans (ONU, 1948), i per a la seva preservació els governants han d'estar disposats a totes les gosadies i a tots els sacrificis. Si amb només la meitat dels diputats van proclamar una república, què no haurien de ser capaços de fer quan hi ha unanimitat a favor de l'ajornament electoral? La suspensió cautelar dictada pels magistrats admet que «noves circumstàncies» sanitàries podrien «justificar una altra decisió»; seria absurd no utilitzar la porta entreoberta per a aquest matís, si és que el Govern creu realment el que proclama.