Li confesso al meu psicoanalista que ha tornat Ricardo, el meu amic invisible de la infància.
-Mai m'havia parlat d'ell -respon.
-Ho havia oblidat, ja que el vaig fer desaparèixer quan tenia dotze anys.
- Com el va fer desaparèixer?
-Bé, no el vaig matar, si és el que pensa. Vaig deixar de parlar-li i crec que es va avorrir de mi. Potser se'n va anar amb un altre nen. Però no va desaparèixer del tot. Me l'he creuat al llarg de la vida a diversos llocs. En un semàfor, per exemple. De vegades, estava menjant al mateix restaurant que jo, a la taula del costat. En moltes ocasions, el veia fugaçment entre el públic que havia assistit a la presentació d'una novel·la meva.
- I què feien quan coincidien?
-Res, ens miràvem un instant i després cada un fingia no haver reparat en la presència de l'altre.
- S'han anat fent grans, doncs, al mateix temps?
-Sí, però ell està més envellit que jo.
- I com ha estat la trobada?
-Estava al llit, al matí, fent mandra abans de llevar-me, tot i que el despertador havia sonat feia una estona, quan es va plantar davant meu i em va dir que tot estava oblidat. Què està oblidat? -li vaig preguntar jo.
-La manera en què em vas tractar -va dir ell-. Podem tornar a ser amics.
- Com el va tractar vostè? -va preguntar la terapeuta.
-Ja li he dit que vaig deixar de parlar-li, l'ignorava a causa de la pressió dels meus pares. Em deien que tenir un amic invisible, als dotze anys, no era normal, que semblava un nen boig.
- I li sembla normal tenir-lo de gran?
- I què faig? Li dono una altra vegada amb la porta als nassos?
- És aquí ara?
-És clar -dic-, li he fet un lloc al divan.
La meva psicoanalista diu que hem acabat la sessió i s'aixeca. Ricardo i jo ens aixequem també. Noto que ella està espantada. Quan sortim al carrer, Ricardo em demana per favor que no torni a abandonar-lo.
