He triat aquest títol en homenatge a la pel·lícula de Peter Weir (1989) en la qual el protagonista, en Truman, viu sense saber-ho dins d'una falsa realitat, un món virtual. Ha crescut i madurat sempre dins d'una sèrie televisiva anomenada The Truman Show, en la qual els personatges que hi surten són actors que escenifiquen un paper, menys ell, que no té ni la més remota idea que l'estan utilitzant per entretenir els teleespectadors.
La diferència entre en Truman i en Donald Trump és que aquest sap que és el director i el protagonista d'una sèrie fantàstica que ha creat divertint-se molt i fent creure als espectadors que fa de president dels Estats Units. En Trump va donar-se a conèixer al gran públic fent televisió i ha continuat fent d'actor. Aquest cop ho ha interpretat tan bé que inclús s'ha convertit en el president dels Estats Units; mai ha deixat de ser un producte mediàtic armat amb la perillosa escopeta del Twitter disparant contra tot el que l'amenaça. Mai m'he pres seriosament l'home més poderós del món.
La farsa esperpèntica, teatralitzada a la Casa Blanca, podia haver acabat en tragèdia grega. És un personatge brutal, despietat, del qual no et pots refiar, sempre ha estat envoltat d'una cort àulica i d'un públic d'aduladors. Hem vist una temporada més de la sèrie House of Cards. Sortosament, sense aquest individu sinistre, ens avorrirem; ell és un home que s'agrada, autosatisfet, que ha gaudit del privilegi dels rics i ha fet sempre el que li ha donat la real gana.
S'ha acomiadat envanit i solemnitzant que amb ell no s'ha iniciat cap guerra, a diferència d'altres presidents (Kennedy, Johnson, Nixon, Bush, Reagan, Eisenhower, etc.), i certament no ha fet cap guerra fora dels Estats Units; aquest piròman l'ha feta en el propi país incendiant-lo bèl·licament. Per aquest motiu, Joe Biden, el nou president, qualificà l'assalt al Capitoli d'un acte de «guerra civil». L'aventura capriciosa del megalòman enfollit ha trencat el país, ha situat la societat en dos fronts enemistats, difícils de cohesionar. En Trump és un nen malcriat narcisista que gaudia amb una joguina, els Estats Units, i s'ho passava divertidament amb tants espectadors pendents de les seves fanfarronades i rebequeries.
Els experts no dubten que en Trump des de la psiquiatria és un psicòpata; popularment diríem que no gira rodó o que no toca ni quarts ni hores, expressions que adjudiquem al que no hi és tot o li falta un bull. Un pertorbat inquietant, que discurseja imitant gesticulacions i posats d'en Mussolini. La medicina diagnosticarà la seva malaltia, tanmateix estudiosos de l'ànima humana creuen que està emmalaltit per l'esquizofrènia (pres del grec i significa l'ànima dividida, trencada) atès que la característica del qui la pateix és la interpretació de la realitat de forma anormal. Aquest esquinç cerebral provoca deliris, fantasies, al·lucinacions i trastorns greus en la ment.
Els esquizofrènics es consideren genials, especials i únics, imprescindibles i exigeixen entre els familiars, amics, o militants del partit una absoluta admiració i lleialtat. Viuen obsessionats per la seva incidència en la societat, mesuren la seva popularitat constantment amb enquestes. La seva incapacitat per identificar-se amb els altres, la manca d'empatia, els porta a viure envoltats de persones que els aplaudeixin incondicionalment i els riguin les gràcies. No els importa mentir de forma compulsiva, difamar empedreïment, i amb els pas dels anys es van fent més cruels i agressius.
Va abandonar la Casa Blanca fent la seva última criaturada, l'enrevenxinament final, enaltint els ciutadans perquè assaltessin el Capitoli i es posposés l'elecció del nou president dels Estats Units, Joe Biden. L'assalt al Capitoli el vaig contemplar astorat veient la passivitat i complaença del servei d'ordre. Em va recordar la cèlebre pel·lícula de John Ford «Fort Apache» (1948) en què els indis sioux ataquen un campament militar. És una bèstia que mor matant i probablement els seus seguidors entusiastes seguiran armant (ja que disposen d'armes) aldarulls, atemptats i actes violents de disconformitat.
Tanmateix se li ha de reconèixer el mèrit d'haver obtingut 74 milions de vots, deu milions més que en els comicis anteriors, cosa que demostra que la seva presidència ha quallat entre nous electors, que admiren la seva altivesa, el gamberrisme polític, la parla grollera dels malparlats de la màfia. Indiscutiblement ha activat amb la seva actitud desafiant, de pistoler del Far West que dispara a matar i després pregunta, a les endormiscades persones que no se sentien concernides per la política.
Trump és un busca-raons que ha sembrat les llavors de la revenja, ha anunciat que ha estat destituït fraudulentament, els satànics demòcrates han comès una topinada electoral i això s'ha de rescabalar urgentment. Ha creat un pòsit de rancor entre els seus votants que no poden tolerar un mel·liflu i pusil·lànime J. Biden. Ells volen l'home dur, autoritari, manaire, que no s'entretingui en la inútil discussió bizantina dels intel·lectuals. Un gestor baladrer, irreverent, iconoclasta, que se salti les palatines regles diplomàtiques, que tiri pel dret. Només ha de venerar els símbols i la bandera dels Estats Units.
Amb aquesta colla de seguidors animalots tan demencials no ens ha de sorprendre qualsevol intent de magnicidi. El president estatunidenc, desprotegit en públic, arran de l'assassinat d'en Kennedy, ara va molt blindat per evitar atemptats.
Ànims i que tinguem sort.
