Ara tenim les coses on ens agraden. En l'esbronc personal, en la persecució del culpable, en la denúncia irada, en l'observació de la casuística, en aquesta fúria inquisitorial d'investigar qui se salta la cua, se surt de la parva, qui fa trampes. Aquí s'activen els sentiments indignats, s'intensifica el victimisme, es nodreixen els greuges i cadascun atresora el més deliciós, l'autorització a beure fins la femta el calze de la desolació respecte al nostre país, o malparlar de manera generalitzada sobre la condició humana, de la qual la nostra virtut ens permet separar-nos amb candor. És el més estèril dels terrenys i resulta trist veure les notícies oficials del Telediario conrear-lo de forma generalitzada, recomptant qui a cada autonomia s'ha vacunat sense seguir el torn, a quin partit pertany, com va la cridòria que imposa la dimissió. Enmig de la situació més greu de tota la pandèmia, aquesta és la notícia.

Tots tenen el protocol de vacunació a la boca, però ningú l'ha vist. I si algú l'ha vist, no sabem quina versió, ni si serà la actualitzada, la que està en vigor. Que aquí tinguem també disset sistemes de salut amb prou feines té sentit, i que el Govern central no tingui res a dir al respecte és força estrany. Potser ho faci ara, quan dediqui energies a l'assumpte, després de perdre almenys dues setmanes en un sord forcejament entre els seus socis, que a la fi no han aconseguit pactar un recanvi de govern de més calat, amb els estires i arronses entre Iglesias i Colau (que potser emmarquen el posicionament del primer sobre Puigdemont). I així seguim, amb certs ministres zombis, com el d'Universitats i el de Investigació, que no és precisament un assumpte menor, quan se'ns diu que hem d'aprofitar aquesta crisi per transformar el model productiu.

És clar que sabem què és la naturalesa humana, i des del Lazarillo sabem quina és la variació que per les terres hispanes, sempre humils, es coneix com picaresca. En altres llocs es coneix com màfia, i en altres se li dona el pompós nom de mercat. Per als que creuen en la superioritat moral del mercat lliure, aquí tenim un curs accelerat d'ètica. Empreses que han estat finançades per poders públics, que han adquirit compromisos de producció, desvien existències de vacuna cap a països afortunats, on es refugien els reis dubtosos, senzillament perquè paguen més. I aquí tenim aquesta escandalosa publicitat d'unes breus vacances a Dubai, punxades immunitzadores incloses i hotels de luxe, tot per uns cinquanta mil euros.

La pandèmia ha rebaixat l'escala dels desitjos. Abans, quan la bombolla de creixement accelerat de l'economia financera creia que la terra i les seves metes es quedava petita, els rics desitjaven abandonar la condició terrestre de la vida i anar-se'n de turisme espacial, o preparar viatges de supervivència per quan el planeta estigués convertit en una latrina. Ara la cosa és més humil. Es tracta merament d'una vacuna per garantir que es mantingui viu l'ésser més improbable de l'evolució, el que utilitza la seva intel·ligència per enganyar sobre la seva condició i que, oh meravella!, és posat en perill per la irrupció d'un grumoll de proteïnes que ni tan sols mereix el nom d'ésser viu.

Aquí, és clar, quan es disparen les pulsions més elementals, es descobreix fins a quin punt se li ha perdut el respecte a Europa, ja que s'ha estès la veu que ha repudiat tot el que pugui tenir relació amb allò que en un altre temps es va anomenar Machtpolitik. I així, veiem que el vell continent, el més exposat per l'edat a l'efecte letal de la pandèmia, vacuna al ritme dels països pobres, molt lluny del que puguin fer estats com Israel o una Gran Bretanya que desitja demostrar al seu públic l'encert del Brexit, que l'allibera d'una presa de decisions no només burocràtica i llunyana, sinó faltada de tot dispositiu executiu de fer complir qualsevol planificació.

Cap escàndol. Ja sigui a escala local, regional, estatal, continental o mundial, no sabem res de nou. La pandèmia només ens fa evident el que abans volíem ocultar-nos, però que en els moments de sinceritat ja sabíem: que la desigualtat en últim extrem es tradueix en vida, en oportunitats de vida, en durada de vida. Que ara es faci visible de forma inocultable millora la percepció, però no la veritat. Que aquesta crua veritat no produeix un moviment de solidaritat pròpia de l'espècie, tampoc resulta una novetat. Podem suposar que la solidaritat és intensa en proporció al perill de la desaparició d'un grup, i per ara tenim la sensació malthusiana que soms masses.

El decisiu de tot això, el perillós, el que pot produir efectes a mitjà i llarg termini és que, amb totes aquestes evidències, no sabem el que ens direm per extreure alguna cosa que s'assembli a un ordre capaç d'orientar les nostres vides més enllà de l'objectiu de conservar-la. Les velles evidències morals partien del cas que la forma de lluitar per conservar la vida afecta de forma essencial a la dignitat de la vida mateixa. Això dictava el «daimon» a Sòcrates, quan li ordenava que romangués en el lloc que se li havia confiat en la batalla. Ara no podem amagar el fàstic que ens produeix una societat que permet que això es decideixi per uns milers d'euros, sense altra consideració. Aquí no hem d'arribar.

William James va pronunciar una cèlebre conferència el 1906 que va titular «L'equivalent moral de la guerra». En ella va exigir que les virtuts que les guerres del passat havien forjat en la humanitat ni es perdessin ni estiguessin associades a elles. Per això va reclamar un equivalent moral de la guerra, per conservar aquestes virtuts derivades de compartir el perill i utilitzar-les just contra la guerra. Això ens segueix faltant i potser no existeixi. Però el que sí sabem és que aquesta guerra de campi qui pugui, basada en el menyspreu per la sort de qualsevol altre, aconsegueix el grau d'una indignitat sense contrapartida. I el pitjor és que ens deixa sense saber què dir-nos quan ens arribi el moment de la reconstrucció.