28 de gener de 2021
28.01.2021
Diari de Girona

Els llacets que es treuen

27.01.2021 | 23:53
Els llacets que es treuen

Han tret el llacet groc d'un forn que es diu Flaires. Molts amics ja no el duen i han desaparegut de la major part de balcons i botigues. Posar un llacet és un rampell. Un llacet és un gadget. Creure que fas alguna cosa a preu de retall. És un instant vibrant però fugaç. Una devoció brillant però fugissera. Després arriben les lentes hores de treure'ls. Totes les ciutats es posen coses. Qualsevol galifardeu té la seva joguineta. Cada generació llença un heroi a la llista de grans èxits. Barcelona es posa més o menys el mateix nombre de coses que les altres grans ciutats, però ho fa sempre amb més vanitat, amb més pretensió de transcendència, donant-se més importància. Després, un dia qualsevol, passes per l'avinguda de Sarrià i el llacet ja no hi és. Els carrers havien de ser sempre nostres però quan faig la ronda de nit no hi ha ni una ànima. No cal policia perquè ben dòcilment tothom s'ha quedat a casa. La Resistència va fer molt més bon paper a París durant l'ocupació, i era molt més perillós. On és l'ímpetu, on és el rebot? Què n'hem fet, de tanta ànsia de llibertat? Que no volíem ser lliures? O només volíem continuar vivint de l'excusa d'Espanya? Hi ha els llacets que es posen i hi ha els llacets que es treuen. Les ciutats, i les persones, brillem per dalt però millorem per sota. I escrivim el nostre destí amb el que roman. A Barcelona no li falten idees i a Catalunya, de fet, li'n sobren. Els carrers seran sempre un desert al cap d'una estona, amb tots els catalans tancats a casa administrant la seva misèria i la seva dona.

Aquests que són a la presó i els que fan la ruta belga farien bé d'anar a prendre un cafè al penúltim bastió que els fou Flaires. A cada finestra hi tenien un llacet. Un llacet que no costa de posar, i que costa de treure, un llacet que un dia el veus i et fa nosa i arranques la cartolina. Ho tornarem a fer. Ni un pas enrere. Hi ha els que cauen per l'abisme. Hi ha els que s'ho miren des de dalt, perquè a l'últim instant frenaren, i eren els més valents, i els de les més contundents proclames. Puigdemont dubtava. Volgué convocar eleccions i ara és un pròfug. Torra va escriure que sentia vergonya dels polítics que no implementaren la independència i es rendiren o s'escaparen. Just a continuació va exercir la presidència més buida de la història de Catalunya, va mantenir els presos a la presó, no va declarar cap independència, no va buscar cap confrontació real amb l'Estat, i només jugà a les pancartetes al balcó de Palau per forçar la seva inhabilitació, fer la paròdia del màrtir i assegurar-se una jubilació daurada. No va fer res. Res del que tant exigia als altres. Fou un cínic. S'assegurà d'arrambar, com havia fet sempre. Ni tan sols s'atreví a convocar eleccions quan ell volia, degradant a pur empleat la dignitat del president de la Generalitat. Quan la Justícia el va fer plegar, va marxar sense protestar. Torra és també el resum de tots els llaços que es treuen, i a més a més ell els va treure cobrant.

Barcelona és com jo. Només fa bé les coses fàcils. És molt difícil fer bé les coses fàcils. Per fàcils que siguin, la gent les fa malament: no hi posa atenció, no hi posa amor. No sap que són fàcils. No gaudeix de fer-les ben fetes. Massa gent creu que només la complicació té prestigi. «Tu hauries d'escriure novel·les». Barcelona només sap fer bé les coses fàcils. Sap somriure, sap conviure, sap ser creativa i valenta en el que és lluminós, en el que afavoreix el curs del dia, el mar i el sol. Qualsevol complicació li és aliena. Qualsevol conflicte el viu amb un excés de sucre. Els llacets i la Rosa de Foc. Els anarquistes. Els assassins de la FAI. Els vàndals d'Urquinaona. Els contenidors incendiats. I molta sang, i molt soroll, i molt de foc, i molts que fugen o es rendeixen. I sempre a canvi de cap resultat, passa de seguida l'instant fugaç i les claudicacions duren anys. Hem passat més temps traient coses que posant-les. Quan ens hem posat tràgics, hem reculat més del que hem avançat. Els amors no ens han durat gaire. Volem viure d'estar enamorats però no volem morir d'amor. Ni per descomptat matar.

A mi sempre m'ha semblat un bon pacte, però cada tants anys necessita batre's en duel la meva ciutat. Per què? Ni se sap. Després tornen a casa els marits ferits i les mestresses histèriques i malparlades. Si ja era gros que parlessin de política, ara parlen de futbol. Hi ha alguna cosa més grotesca que una dona discutint un fora de joc? Companyes, no és això.

A la Barcelona del pic de sucre no passa mai res –res que canviï la Història– però costa força temps i molts diners recuperar la normalitat. Hi ha els llacets que es treuen i el ressentiment que queda. Voler encara tenir raó quan ja fa estona que has vist que t'has equivocat. Hi ha el que hem perdut i la falsa sensació d'una dignitat que nosaltres i només nosaltres som els que l'hem brutalment trepitjada. Caminem ufans i encorbats a la vegada, perquè ens sap greu reconèixer-nos en la veritat de les coses fàcils, i les menyspreem, i això ens destrossa, i ens empobreix, i cada vegada que volem els estels tornem a casa obedients, abans del toc de queda, i ens abruma el crit de la nostra esposa insultant l'àrbitre.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit