28 de gener de 2021
28.01.2021
Diari de Girona

El retorn

27.01.2021 | 23:53
El retorn

Li confesso al meu psicoanalista que ha tornat en Ricardo, el meu amic invisible de la infància. - Mai m'ha parlat d'ell –respon.

- L' havia oblidat, ja que el vaig fer desaparèixer quan tenia dotze anys.

- Com el va fer desaparèixer?

- Bé, no el vaig matar, si és el que pensa. Vaig deixar de parlar-li i crec que es va avorrir de mi. Potser se'n va anar amb un altre nen. Però no va desaparèixer del tot. Me'l he creuat al llarg de la vida a diversos llocs. En un semàfor, per exemple. De vegades, estava menjant al mateix restaurant que jo, a la taula del costat. En moltes ocasions, el veia fugaçment entre el públic que havia assistit a la presentació d'una novel·la meva.

- I què feien quan coincidien?

- Res, ens miràvem un instant i després cada un fingia no haver reparat en la presència de l'altre.

- S'han anat fent grans, doncs, al mateix temps?

- Sí, però ell està més envellit que jo.

- I com ha estat la trobada?

- Estava al llit, al matí, fent mandra abans de llevar-me, tot i que el despertador havia sonat feia una estona, quan es va plantar davant meu i em va dir que tot estava oblidat. Què està oblidat? –li vaig preguntar jo.

- La manera en què em vas tractar –va dir ell–. Podem tornar a ser amics.

- Com el va tractar vostè? –va preguntar la terapeuta.

- Ja li he dit que vaig deixar de parlar-li, l'ignorava a causa de la pressió dels meus pares. Em deien que tenir un amic invisible, als dotze anys, no era normal, que semblava un nen boig.

- I li sembla normal tenir-lo de gran?

- I què faig? Li dono una altra vegada amb la porta als nassos?

- Està aquí ara?

- És clar –vaig dir–, li he fet un lloc al divan.

El meu psicoanalista diu que hem acabat la sessió i s'aixeca. En Ricardo i jo ens aixequem també. Noto que ella està espantada. Quan sortim al carrer, en Ricardo em demana per favor que no torni a abandonar-lo.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook