En saber que ens podrem saltar tots els confinaments i tocs de queda per assistir a mítings, en lloc d'indignació, com la majoria, vaig sentir estranyesa: encara se celebren mítings? Estava convençut que eren com demanar un pijama de postres o arribar verge al matrimoni, excentricitats de les que havíem sentit a parlar als nostres pares i prou. Veia impossible que algú sortís de casa per anar a escoltar eslògans en un pavelló. I resulta que no només encara existeixen, sinó que són més importants que la cultura, l'esport, la família i la mateixa vida, perquè viure ens estarà prohibit, però anar a mítings es veu que ja figurava en la primera edició dels Drets de l'Home i no hi ha ni pandèmia ni perill de mort que ho pugui impedir.

La tropa que ens arruïna i ens governa -per aquest ordre-, creu que hi ha gent disposada a escoltar-los? Si ja habitualment no diuen altra cosa que burrades, un seu discurs en campanya electoral ha de ser, més que prescindible, insalubre.

Aquest és el motiu pel qual ens permeten saltar-nos unes normes que fins fa poc semblaven tan immutables com les Taules de la Llei. Convidant a la transgressió, inviten que ningú falti als mítings. Són com la marquesa que retrata Sagarra a «Vida privada», que des que li van advertir que els milicians violaven les aristòcrates, dormia sempre amb la porta oberta. I ni així. Amb el governet passa el mateix: es pensen que posant-nos fàcil el pecat, anirem en massa als mítings, onejant banderes. Esperen que la possibilitat de violar la llei que ells mateixos han imposat, produeixi un efecte crida, com si en plena llei seca les autoritats haguessin permès beure alcohol un sol dia: s'hi haurien abocat fins i tot els abstemis recalcitrants, pel plaer de fer cosa prohibida. Em temo que ja els coneixem massa, i ni permetent als catalans sortir del confinament que ens obliguen a viure, aconseguiran que ningú els faci punyeter cas. Com la marquesa, es quedaran amb les ganes. I no perquè no tinguem ganes de sortir del municipi, ni tampoc perquè tinguem por de contagiar-nos, sinó perquè res del que puguin dir ens interessa.

I això que, ben pensat, la campanya electoral pot ser un succedani de les trobades familiars, ara prohibides. Ja sé que no és exactament el mateix, però l'avi que fa mesos que no està amb els nets, pot entrar a un míting d'ERC, abraçar en Pere Aragonès, posar-se'l a la falda i fer-li quatre petons. O els adults que volen rememorar l'infantesa, anar al de Juntsxfrikis o com es digui, fer que Laura Borràs els passegi a coll, petonejar-la i demanar-li regals, potser un contracte adjudicat a dit, ella és així de generosa. Només és cosa de posar-hi bona voluntat per part de ciutadans i polítics.

Ai del bar que serveixi un cafè al client solitari, deu minuts després de les 9.30 h, ja que està posant en perill la salut de tots els catalans i la supervivència de Catalunya mateixa. Una altra cosa és si aquest pobre home que s'ha quedat sense cafè, vol anar a escoltar com el Vivales li promet la independència una vegada més, des d'una pantalla de plasma situada a Puigcerdà i a les 10 de la nit. No només ningú li impedirà, sinó que, si cal, l'hi durem en autobús i amb bocata de regal.