No són pocs els suposats independentistes que em diuen, desconcertats i alhora mosquejats, que no entenen per què critico sempre els del llacet groc i en canvi mai faig el mateix amb els partits espanyolistes. Bé, anem a pams, perquè desfer el cabdell de tanta confusió catalanesca requereix posar-s'hi amb paciència, i molta.

D'entrada, dues coses. En primer lloc la constatació que el llacet groc va molt a la baixa des de fa temps. Cada cop veig menys gent amb el llacet a la solapa o a les orelles, i només pot ser perquè la causa que defensaven ja la tenen resolta, ja són independents i ja han aconseguit alliberar els bandarres trilers que ells anomenen presos polítics, altrament hauré de pensar que es tractava només d'una moda, de simple gregarisme tribal, efecte ramat. I en segon lloc deixar clar al lector una evidència, atesos els fets tossuts però que l'aparell mediàtic propagandístic, tant català com de l'Estat, s'encarreguen de negar a còpia de repetició diària fins que fa forat en el cervell de la gent: el llacisme groc no només no té absolutament res a veure amb la independència, i encara menys amb fer-la, sinó que n'és el principal obstacle, tal com ho ha estat sempre el catalanisme, un moviment merament cultural i reivindicatiu nacional, però sempre a la defensiva, sense voluntat d'acció política efectiva, i per tant garantia total de mantenir les coses en el terreny folklòric, o sigui autonomista espanyol, en forma de manifestacions ludicofestives, sardanes, barretina, espelmes, samarretes acolorides o... llacets grocs. Sense pertànyer a Espanya se'ls acabarien les manifestacions contra Espanya, i adeu al gaudi de la queixa i de la superioritat moral. I això és justament l'últim que el llacisme, o catalanisme 2.0, permetrà mai. Els cal continuar a Espanya per poder continuar fent allò que, com una addicció gravada a foc al cervell i a l'ànima, saben i volen fer: reivindicar. Mentre reivindiquen, no actuen sobre allò que precisament reivindiquen. L'objectiu de la reivindicació és la reivindicació mateixa, no pas fer efectiva la independència. Així d'idiota. Per tant, no és estrany que aquells que em retreuen que només critico els llacistes no s'adonin que, duguin llacet o no, defensen la causa llacista, no pas la independència, que malauradament mai s'ha intentat de veritat, i per voluntat insistent catalana. Els que em retreuen que no critiqui el bàndol espanyolista no s'adonen que volen que critiqui els seus, els espanyols, que és exactament allò que també són els llacistes, encara que no ho sàpiguen i s'esgarrifarien si ho sabessin. Cada dia sento la Tieta de Catalunya cridar als mitjans, indignada i escandalitzada per les accions de la justícia espanyola, però curiosament deixant clar amb tal indignació que la justícia espanyola és la seva justícia perquè voldria que fos diferent, i per tant la Tieta vol continuar sent espanyola, però sentint-se més a gust a Espanya. Perquè no té cap sentit, resulta ridícul, i fins i tot patètic, sotmetre't a la justícia de qui consideres l'enemic i alhora indignar-te amb allò que et fa aquest enemic. Resulta, doncs, absurd estar a la boca del llop i indignar-te perquè el llop et mossega, en comptes d'invertir les energies a fotre'n el camp de veritat, no amb trilerismes letals com el de l'1-O de 2017, que a sobre la Tieta defensa. Malaltís. Catalanisme pur.

Existeixen petites tribus independentistes de veritat, però que no passen mai d'això perquè el catalanisme mateix s'encarrega sempre, sense excepció, de liquidar-los així que treuen el cap. No cal que ho faci Espanya, perquè el catalanisme ho fa molt millor i els estalvia la feina. Va passar el 2010 amb Solidaritat, un partit independentista que va durar de Nadal a Sant Esteve al Parlament. I tornarà a passar a les properes eleccions, perquè així ha passat sempre i els miracles no existeixen. No opino, exposo.

Però tornem al retret que em fan els despistats independentistes llacistes, aquesta curiosa espècie de catalans amb insòlita vocació d'espanyols. El retret conté implícita la càrrega clàssica del xantatge processista consistent a insinuar-te que, si no defenses la tribu cegament, sense matisos, no ets dels nostres, i per tant haurem de creure que ets espanyolista. El processisme no admet la crítica, la dissidència, en tant que moviment autoritari. Justament per això s'atorga l'exclusiva del civisme i de la democràcia. Paradoxes. En segon lloc, afegir el que sovint em ve acompanyat del retret, i és la clàssica recriminació de per què critico tant i no aporto solucions. La cosa faria riure si no fos que entristeix. D'entrada perquè, demòcrates honestos com són, el que realment els cou és que critiqui «els nostres» i no pas els altres. I després perquè el comentari revela la greu manca de cultura democràtica catalana, allò de què precisament tant treuen pit i s'han acabat creient a còpia de repetir-s'ho. Educats en la submissió, ni els passa pel cap exigir responsabilitats a qui pertoca, o sigui als seus polítics. Curiosament, les exigeixen al missatger, al simple ciutadà que assenyala el delicte. Perquè resulta que no soc jo qui cobro un dineral mensual per governar a la Generalitat. I no soc jo qui ha mentit sobre fer la independència, sinó aquells que cobren un dineral per governar i no mentir. I tampoc són els llacistes mateixos els qui se'ls acudiria dir-li, a algú que denunciés que un pont s'esfondra, que es faci ell enginyer de ponts o que calli si no aporta solucions. Seria absurd, oi? Doncs voilà. Però ells es queden tan amples.

El catalanisme, moviment comunitarista autoritari espanyol, detesta la dissidència, però construirà un país nou i democràtic que serà l'admiració del món. En fi. De fet, tenien raó quan deien que el món els mirava. Fins que van deixar de mirar-los un cop certificada la farsa, la pallassada de l'1-O del 2017.

Rellegiu com un mantra aquest article cent cops abans d'emmarcar-lo amb un marc daurat al menjador de casa.