Les eleccions encara estan pendents dels jutjats. La causa és què a la reunió de partits es va acordar per majoria ajornar les eleccions i l'endemà el govern va publicar un decret en què deixava sense efecte la convocatòria i deia que faria una nova convocatòria pel 30 de maig si les condicions ho permetien. La proposta i el decret s'assemblen com un ou i una castanya. Així es com, altre cop, tindrem unes eleccions en una situació anormal, cosa que encanta als independentistes perquè poden fer-se les víctimes, Espanya ens marca la data electoral diuen confonent justícia que defensa drets i estat. A tot arreu els processos electorals s'estan celebrant amb normalitat, s'han fet a EUA, a França i a Portugal i estan programades a Holanda. Només es van ajornar (no desconvocar) al País Basc i Galícia. La pre-campanya ha començat amb cridòria. Diu Aragonès: «Ens obliguen a elegir entre vot o salut». Visc sol, vaig un cop a la setmana a comprar al supermercat, agafo les coses, faig cues, pago i torno a casa o podria fer la comanda per internet, quina diferència hi ha amb anar a votar presencialment o per correu? Parodiant Aragonès, hauria de dir que la Generalitat m'obliga a triar entre menjar o salut? I ara tenim la Borras dient que Illa s'ha de definir respecte a Vox i una majoria de partits seguint aquesta deriva. La precampanya ja deixa entreveure com serà la campanya, poc programa i molta verborrea buida de contingut.

Tothom reconeix que una de les tasques prioritàries de Biden és cohesionar la societat americana, revertir la divisió que ha creat Trump. A Catalunya també passa, un dels objectius del nou govern ha de ser tornar a cohesionar la societat catalana. Es parla del factor Illa, crec que els catalans veuen en ell a més d'un ?tarannà tranquil, un programa que posa èmfasi a cohesionar la societat, a governar per a tots els catalans. Els partits independentistes no van per aquest camí. JuntsxCat i ERC (amb menys èmfasi) proposen defensar el llegat de l'1 d'octubre, és a dir, governar sols pels independentistes. Els d'ERC diuen que volen negociar amb Espanya però ho volen fer des de la posició dels independentistes, no des de la de tots els catalans. Per contra, Illa i Iceta defensen que sols es pot negociar des d'una societat catalana cohesionada i amb un projecte col·lectiu que abasti una majoria àmplia de catalans. Els del PDeCAT i el PNC sembla que tenen una postura més en la línia de l'extinta CiU i els del PNC són els únics que renuncien explícitament a la unilateralitat. Per l'altre costat tant el PP com Ciutadans abonen la divisió quan diuen que cal crear un front constitucionalista, volen que guanyi aquest front per imposar als altres les seves idees. Els de Vox el tema de la cohesió social ni se'l plantegen. El fet diferencial del candidat Illa és que presenta un programa per al conjunt de la societat catalana, amb un llenguatge senzill i planer diu que s'ha de governar per a tots i intentar trobar un mínim comú per negociar amb Espanya i veure com implementar-ho. És el projecte federal per Catalunya, Espanya i Europa que es complementa amb un Iceta ministre que ha exposat el programa federal en el seu discurs de presa de possessió: «Una Espanya forta en la seva unitat i orgullosa de la seva diversitat». A més a més, Illa i ?Iceta ho expliquen sense cridar, sempre en positiu, sense insultar a ningú, una rara avis en la política catalana i espanyola.

La campanya ha començat amb atacs unànimes a Illa, senyal que el consideren l'enemic a batre. Tothom critica la seva actuació com a ministre. Les opinions són lliures però presentar Illa com el que ho ha fet tot malament enfront de la gestió de la Generalitat o altres CA que defensen com a modèlica és infantil. Illa, sense menysprear els seus errors, ha aconseguit una bona coordinació amb Europa la qual cosa fa que tinguem les vacunes, les ha distribuït bé i ha posat en funcionament una sectorial de sanitat (sense experiències prèvies) que, tot i els desajustos, està funcionant raonablement bé. D'altra banda, la pandèmia ha portat una crisi econòmica i qui ha posat sobre la taula, amb acord social, les ?mesures més efectives per pal·liar els efectes de la crisis ha estat el govern Sánchez amb els ERTOs, l'ingrés mínim vital i les mesures per Pimes i autònoms. A més hi ha el pla de recuperació europeu (els ambaixadors alemany i francès a La Vanguardia de diumenge passat destaquen el paper del govern espanyol en l'acord) per intentar modernitzar i fer sostenible el nostre model energètic i industrial. La pregunta és què ha fet el govern català per facilitar la participació en aquest pla.

Passades les eleccions ens quedarà segurament un mapa complicat de governar, es pot continuar amb el que hem viscut (un govern basat en ERC i JuntsxCat) que ha estat un desgovern degut a les contínues baralles que l'ha deixat inoperant o obrir-se a noves fórmules que portin a governs transversals. Les fórmules poden ser moltes més de les que es parla avui si es té una mentalitat oberta. Esperem que la tinguin els dirigents perquè Catalunya ho necessita.

Per acabar els comento el debat obert sobre les xarxes socials i la llibertat d'expressió motivat pel tancament dels comptes de Trump. Les declaracions de Merkel dient que el tema no pot quedar en mans de les grans multinacionals i que cal una regulació pública crec que van en la bona direcció. Aquest dies el tema està als mitjans. Recomano l'entrevista a Andrew Marantz a La Vanguardia de diumenge passat i l'article «China, EEUU y Europa: tres formas de confrontar las Big Tech» d'Andrés Ortega a el Observador Global.