30 de gener de 2021
30.01.2021
Diari de Girona

El «factor Illa»

30.01.2021 | 01:16
El «factor Illa»

La substitució de Miquel Iceta, per Salvador Illa, com a candidat a la presidència de la Generalitat fou cuinada en el silenci. Ni una filtració als mitjans, ni una flairada per part de la resta d'adversaris. Res de res. Tot d'una, quan es donà a conèixer, la quietud es va transformar en gran esvalotament polític amb fort ressò mediàtic. A Catalunya i a Madrid. Per quina raó? A la capital de les Espanyes perquè l'obsessió de l'oposició i de bona part dels mitjans de comunicació és esfondrar a la manera trumpista el govern de Pedro Sánchez per «il·legítim»; a Barcelona perquè els independentistes es miraren al mirall del llibre Antisocial d'Andrew Marantz i de sobte es trobaren qualificats com a «tecnoutopistes temeraris». Fou llavors quan recordaran a Gandhi: «Quan hi ha una tempesta, els ocells s'amaguen, però les àguiles volen més alt». L'àguila era el ministre de Sanitat.

La tempesta va remoure les aigües del balneari català, aquell on guanyen uns i governen els altres, es reparteixen els papers i també el pastís econòmic, i tots omplen la gàbia d'or de Camila Läckberg, més actual que no pas la configurada per Santiago Rusiñol, que la veia plena de mussols. L'establishment polític català és així de poca solta. La bromera per damunt de l'eficàcia, donant com a resultat un govern grotesc amb llicència per estripar a tot aquell que no pensa com ells. Aquí es practica la «politique du pire», que és aquella que busca l'èxit a través de l'empitjorament de les coses, sabent que els seus seguidors, pobres idiotes, no per això els deixaran de votar.

Salvador Illa, el ministre tranquil que combatia (i prou bé) una pandèmia assassina amb ànim de derrotar-la, que mai ha fet un lleig a ningú, ni tampoc pronunciat una paraula forassenyada, ha trencat els motlles preconcebuts de JxCat, ERC, Cs, PP, PDeCAT, En Comú Podem i CUP. Tots ells i la majoria dels catalans s'han acostumat a un paisatge parlamentari d'incompetència, divisió i repartiment de culpes que fa les delícies dels tuiters i altres espècies que viuen de la frivolitat, tot aprofitant la fatiga d'una societat que, diguem-ho clar, s'arrossega entre la penúria econòmica, la ignorància volguda i els fems que deixa anar el Govern, els sottogoverno i els seus alcavots. A la Catalunya decadent tothom té el seu paper.

Que tots hagin sortit com braus ferits en contra d'Illa només es pot entendre en clau d'impotència i també de por. El Secretari d'Organització dels socialistes catalans es troba a les antípodes del tactisme usat per JxCat, PDeCAT, ERC i CUP, les franquícies gregàries creades per independentistes a base de subvencions i ajuts a fons perdut, el seu narcisisme i singularment de les petjades etnicistes d'alguns d'ells. Tota aquesta tropa té detectat que els «emprenyats» de l'última dècada han pres forma de «resignats» després de tantes emocions i tants nuls resultats. La gent, ens diuen les enquestes, vol bescanviar la imaginada República per bona administració de les necessitats bàsiques. N'està tipa.

En Miquel Roca solia dir i repetir que la política no és una professió, però si l'exerceixes, cal fer-ho amb professionalitat. Exactament això és el que trobo a faltar tant a l'espanyola com a la catalana. Professionalitat, responsabilitat, coratge i un llarg etcètera ha de venir a substituir a la picabaralla permanent, la desqualificació, l'insult i singularment les frases ingenioses, buides de contingut, més pròpies de Twitter que no pas de tot Parlament o Govern. Vivim temps estranys –com diu Antón Costas– en què és més arriscat ser moderat que no pas radical. Per això molesta Salvador Illa: perquè vol que la concòrdia, l'entesa, el seny i la serenitat retorni a Catalunya. Exactament el què ha mogut a la majoria dels nord-americans a votar pel canvi i passar pàgina.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit