La meva psicoanalista treballa amb la finestra oberta, per ventilar. El resultat és que fa fred. -No puc analitzar-me amb fred ?li dic a estirar-me, encongit, al sofà.
-Pitjor seria analitzar-se amb la covid ?diu ella.
-Sent al divan un succedani del llit ?replico?, podria vostè posar una manta a disposició dels pacients.
-Una manta i una bossa d'aigua calenta per als peus ?ironitza ella.
En això, intervé el meu amic invisible, que s'ha aficionat a acompanyar-me a la teràpia, i m'urgeix que comenci a dir coses d'interès:
-No pots perdre el temps i els diners amb aquestes ximpleries ?conclou.
-És el meu temps i els meus diners ?li dic telepàticament per no espantar la doctora?. A més, del que es parla en aquest tipus de teràpia és del primer que li ve a un al cap, encara que no sigui profund. Es diu associació lliure.
-Què pensa? ?intervé la terapeuta.
-Estava discutint amb el meu amic invisible ?dic jo.
-Preferiria que no el portés a la consulta ?diu ella?. Però per què aquesta tornada a la infància?
-Perquè de nen vaig passar molt de fred.
-I el seu amic invisible també tenia fred?
-També, però com ens ficàvem al llit junts, ens donàvem calor l'un a l'altre.
- I ara és al divan, al seu costat?
-Exactament, donant-me calor.
La meva terapeuta ho nega, però estic convençut que el meu amic invisible li fa por. Una cosa és tractar un neuròtic del piló, que és el que venia sent jo fins fa poc, i una altra romandre cinquanta minuts tancada a soles amb un tipus de la meva edat que parla amb algú que no existeix.
-L'amic invisible ?afegeixo per tranquil·litzarla? és com el subconscient: no es veu, però actua.
-Em temo que és l'hora d'acabar ?diu ella, encara que observo que falten deu minuts.
