Obama distingia entre guerres de necessitat, vegeu l'Afganistan, i guerres de conveniència, vegeu l'Iraq. Totes les crisis admeten aquesta classificació, són necessàries com el coronavirus o convenients com l'independentisme català. Per tant, la pandèmia hauria de facilitar un higiènic apartament de la transitada via del conflicte lacrimogen entre sobiranistes i constitucionalistes. No ha passat així, i la Generalitat a mig derruir es va emparar en les estadístiques sanitàries per dissoldre primer el sempre molest Parlament amb l'excusa de les urnes. A continuació, se suprimeix la convocatòria i s'amarra un poder indefinit.

S'ha parlat de la por dels independentistes a Illa, una excusa que semblarà hilarant així que passin uns anys, i que en tot cas demostra l'autoconfiança en barrina dels antany díscols. La instauració d'unes eleccions portàtils que va avortar sàviament el Tribunal Superior català no descarta la improvisació d'unes votacions flash, utilitzant urnes que apareguin i desapareguin igual que en el referèndum o en unes rebaixes d'última hora.

Si s'aconsegueix l'abstracció del conflicte futbolístic entre Madrid i Barcelona, es captarà millor que la postergació de les eleccions ad calendas graecas reflecteix un dels efectes secundaris de la pandèmia, també socialment letal. La imposició indiscriminada de restriccions ha atorgat als governs estatals i regionals un poder inusitat. Convé admirar amb certa pausa el marc dictatorial que permet prohibir la sortida dels seus domicilis de ciutadans irreprotxables, que no pateixen cap malaltia. Refugiar-se en el fet que les limitacions de llibertat són temporals equival a oblidar dolosament la tendència dels governants de tota mena de pelatge a l'abús. Per fortuna, la fira electoral és el major espectacle del món. Acabaran amb la democràcia, però amb les eleccions no hi ha qui pugui.