JJa fa més d'una setmana que els que creiem que cap violació dels drets humans pot quedar impune vam ser sacsejats amb la trista notícia de la mort de Juan Guzmán Tàpia, el jutge xilè que fa 20 anys va tenir el coratge d'asseure a la banqueta dels acusats al dictador Augusto Pinochet Ugarte. En aquell moment no era fàcil fer-ho. Xile havia iniciat un vacil·lant procés de transició a la democràcia i els militars colpistes no només tenien un pes social important, sinó també el monopoli de les armes. Va patir pressions i amenaces. Tot i això, el jutge Guzmán Tapia va tirar el procés endavant.
A mi, en particular, la seva mort em va afectar personalment. No només com a activista dels drets humans. Teníem una llarga amistat des de la nostra època d'estudiants de dret. Ell era a la Universitat Catòlica i jo a la Universitat de Xile, però ens unia a ell, a mi i als altres companys l'afició al teatre. Ens reuníem fins a la matinada dos o tres vegades a la setmana en un bar que segurament no haguessin aprovat els nostres pares. Era un bar que no tenia gaire bona fama, ja que era freqüentat pel que els benpensants en dirien «gent de mal viure». L'ambient per a nosaltres, aficionats al teatre, no podia ser més atractiu. Era l'escenari perfecte per a les nostres tertúlies.
Les tertúlies van acabar juntament amb la nostra època d'universitaris. Cada un de nosaltres va prendre camins diferents i vam deixar de veure'ns. De tant en tant tenia notícies d'ell. Vaig saber que estava a París, on es va casar amb Inés, avui la seva vídua, i que havia estudiat filosofia a la Sorbonne. Més tard vaig saber que havia fet alguns passos com a actor en la pel·lícula «Estado de Sitio» de Costa Gavras, protagonitzada ni més ni menys que per Yves Montand.
Per la meva banda, la persecució de què vaig ser objecte després del cop militar per la meva participació en el Govern de Salvador Allende em va obligar a sortir de Xile. Vaig venir a Espanya a finals de l'any 1974 i vaig iniciar una carrera universitària que va acabar a Girona. L'any 2001, en ocasió d'haver estat guardonat Juan Guzmán amb el premi Jordi Xifra, vaig rebre l'encàrrec d'organitzar la seva vinguda per a la cerimònia de lliurament del guardó. El vaig trucar per telèfon. Havien passat gairebé 40 anys, però va ser com si ens haguéssim vist la nit anterior. Tenia por que no pogués venir. En aquell moment era el jutge que tenia processat Pinochet. Va consultar la seva agenda i vam acordar una data. Va volar fins a Barcelona i es va desplaçar en tren fins a Girona. A l'estació em preguntava si ens reconeixeríem. No hi va haver problema, érem els mateixos.
Va rebre el premi a la Facultat de Dret de la Universitat de Girona en una cerimònia que havia de ser estrictament universitària i ho va ser. Això era necessari ja que els òrgans disciplinaris del Poder Judicial xilè buscaven un motiu per apartar-lo del cas Pinochet. Els periodistes van entendre la situació i van ser prudents en les seves cròniques. No així, però, un grup de xilens residents a Barcelona que havien organitzat un homenatge amb clar contingut polític. Per a aquest acte havien compromès el Col·legi d'Advocats de Barcelona. Recordo que amb Ernesto Ekaizer el vam ajudar a redactar la carta en què categòricament rebutjava l'homenatge. El degà de llavors ho va comprendre perfectament.
Van ser uns dies molt agradables a Girona. En particular, recordo una festa a Banyoles que va organitzar el meu amic l'advocat Joan Pérez Fontàs, i Silvia, la seva dona. Els meus veïns volien conèixer-lo, volien parlar amb ell. Van venir també antics companys de la Universitat de Barcelona. Tots es van quedar amb un bon record.
Al cap de pocs dies va haver de tornar a Xile. Després ens vam veure diverses vegades. En un altre viatge, vam tenir ocasió de veure'ns a Barcelona en un sopar al Círculo Ecuestre i diverses vegades a casa seva a Santiago de Xile.
Avui Juan Guzmán Tapia, magistrat i docent universitari, ja no és amb nosaltres, però per als que creiem que un món millor és possible i lluitem per una justícia universal en defensa dels drets humans, la seva vida constitueix un exemple de fermesa enfront d'amenaces i pressions inadmissibles, una fermesa que només pot mantenir-se des de l'íntima convicció que s'està actuant en defensa d'uns valors irrenunciables.
