Aquests mesos d'hivern, les nits són fredes al Sàhara Occidental. La foscor que es projecta a Al-Aaiun, Smara, Villacisneros i a la immensitat del desert es veu puntejada per infinitat d'estrelles que il·luminen el firmament. El salt tèrmic que es produeix entre el dia i la nit és notable. Es passa de la calor al fred, però l'espectacle que ofereix aquella naturalesa estranya, desproveïda de vegetació, és d'una bellesa captivadora.

Aquell territori llunyà i proper alhora ens ve a la memòria ara que el conflicte entre el Marroc i el Front Polisario ha tornat al primer pla, després que els sahrauís decidissin, el passat mes de novembre, trencar l'alto el foc acordat el 1991 i reprendre les hostilitats bèl·liques per recuperar el país d'on varen marxar el 1975, després que Espanya, el Marroc i Mauritània signessin el famós acord tripartit de Madrid, que determinava que el Regne d'Espanya cedia l'administració del Sàhara Occidental al Regne del Marroc i a la República Islàmica de Mauritània a canvi d'acords econòmics i de no veure's involucrada en un conflicte armat, que podia haver tingut greus conseqüències per a un país que vivia els darrers instants del franquisme, amb Franco moribund.

A la tardor de 1975 Hassan II, pare de l'actual monarca del Marroc, Mohamed VI, havia fet un pols al Govern espanyol situant a la frontera amb el Sàhara una multitud que sota el nom de «Marxa verda» pretenia entrar a la colònia espanyola de grat o per força, amb l'argument que aquell territori els pertanyia. El rei del Marroc sabia que el règim franquista vivia hores crítiques. A Madrid no estaven per a crisis internacionals, perquè ja en tenien prou d'haver de gestionar tot el que comportava la desaparició de Franco i el relleu al cap de l'Estat, amb el nomenament de Joan Carles. El règim es recargolava amb la pèrdua de la darrera colònia, però sabia que no tenia aliats per defensar la seva posició. La geopolítica del moment, en plena guerra freda, situava el Marroc a l'òrbita dels Estats Units i Algèria, país que donava suport al Front Polisario, a la dels països socialistes. Això va fer que el Sàhara es convertís en una de les fitxes del tauler internacional i aquí el franquisme poca cosa hi podia fer.

Durant uns anys, pocs, el territori va ser administrat conjuntament pel Marroc i Mauritània. El 1979, Mauritània, que no va poder suportar els enfrontaments militars amb els sahrauís, va abandonar i en aquell moment el Marroc va ocupar tot el Sàhara Occidental. Com comentàvem abans, el 1991 el Front Polisario i el Marroc van signar l'alto el foc, amb la intervenció de l'ONU i el compromís de celebrar un referèndum el 1992. Però aquell referèndum encara no s'ha fet, perquè no hi ha acord en el cens, és a dir, en qui té dret a votar. El Polisario volia que el referèndum es fes d'acord amb el cens realitzat pel Govern espanyol el 1974, mentre que el Marroc considerava que havien de poder votar els actuals habitants del territori.

El Sàhara no ens és un país aliè. Fa molts anys que els catalans hi tenim contacte per una cosa o per una altra. Quan era colònia espanyola, molts joves hi eren destinats a fer la mili i alguns van ser testimonis de l'entrada de les tropes marroquines a Al-Aaiun. Després, hi ha hagut i hi ha nombrosos contactes amb el poble sahrauí, sobretot de famílies que cada estiu acullen nens procedents dels campaments de Tindouf, el territori proper a Algèria administrat per la República Àrab Sahrauí Democràtica.

Fa quaranta-cinc anys que Espanya va abandonar el Sàhara Occidental i, tot i que encara consta com a potència administradora, el conflicte continua obert. El Marroc s'ha annexionat de facto l'antiga colònia i fa poc va aconseguir el reconeixement per part del president dels Estats Units, Donald Trump, un reconeixement que no fa res més que deixar a la intempèrie la gent que es va establir als campaments de refugiats de Tindouf.

El Sàhara Occidental és un tros de desert que alberga importants recursos com els fosfats de Bucraa, petroli, grans bancs de pesca i sorra, sí, sorra en abundància que pot interessar al sector de la construcció i ser útil per a la recuperació de platges.

Però més enllà del potencial econòmic d'un territori que sembla erm, hi ha el drama humà de la gent que es va veure desplaçada de casa seva el 1975 i dels fills que no han pogut tornar a la terra dels seus pares i que en aquestes nits fredes d'hivern enmig d'una immensa foscor esperen als campaments de refugiats de Tindouf que algun dia l'ONU faci justícia i digui com es posa punt i final a la descolonització del Sàhara espanyol.