01 de febrer de 2021
01.02.2021
Diari de Girona

El ministre i el virus de la tele

31.01.2021 | 23:48
El ministre i el virus de la tele

Sosté l'última enquesta del Centre d'Investigacions Sociològiques que el Partit Socialista seria el més votat en les eleccions del pròxim mes a Catalunya. Tan grata perspectiva per al partit governamental es deuria a l'arrossegament del fins avui ministre de Sanitat, Salvador Illa, que en la seva condició de candidat a la presidència de la Generalitat atrau més votants que cap altre.

El pronòstic no deixa de resultar curiós, si es té en compte que no és el Govern en el qual va militar Illa sinó els regnes autònoms els que s'encarreguen de gestionar el combat a l'epidèmia. Uns ho faran bé, altres regular i altres malament; però a ells correspon prendre mesures. No obstant això, és un ministre de limitades competències –com la de repartir vacunes o prohibir les coses a les autonomies– el que obté la millor valoració dels ciutadans en els sondejos.

La fàcil explicació d'aquest aparent contrasentit és la tele. El que de veritat importa no és fer-ho bé, malament, o no fer res, sinó sortir en pantalla. Tant se val si és la de la vella, però encara molt influent televisió o la de la seva moderna versió succedània de YouTube. La de Tik Tok no compta, que al cap i a la fi els nens no voten.

De fet, alguns youtubers –que no deixen de ser presentadors de tele– estan guanyant milions d'euros, fins al punt que els més destacats se'n van a viure a Andorra per evitar la mossegada que Hisenda fa als seus guanys. Al paradís andorrà paguen només un 10 per cent d'impostos sobre el total dels seus beneficis, cosa que amb prou feines és xavalla si es compara amb el 47 per cent que haurien d'abonar a Espanya.

La pantalla és el que importa, que és al que anàvem. El ministre Illa sortia molt a la tele i, de retruc, a YouTube, la qual cosa potser expliqui les felices expectatives de vot que li augura la recent enquesta del CIS.

Va passar el mateix al seu dia amb Pablo Iglesias, que, a força de sortir matí, tarda i nit a la tele, va acabar aconseguint per al seu partit un substanciós nombre d'escons, encara que aquests hagin anat minvant amb el pas del temps. Però això també té la seva explicació. Els focus acaben per cremar molt al que està cada dia sota seu.

Lluny de ser una peculiaritat espanyola, es tracta d'un fenomen d'abast universal que va començar amb el triomf del ben plantat John Kennedy davant el malcarat Richard Nixon en un dels primers debats televisius de la història, quan la tele s'oferia encara en blanc i negre.

A partir de llavors, la televisió va substituir els vells mítings com a factor essencial en les decisions dels electors. Qui no surt a la tele –o, modernament, a YouTube– té moltes paperetes per convertir-se en extraparlamentari.

Tot això ajudaria a entendre, potser, el fet un tant anòmal que el ministre de Sanitat hagi compaginat durant un temps el seu càrrec amb el d'aspirant a la governació de Catalunya. Un ministre (i més el de Salut, en temps d'epidèmia) no para de comparèixer davant el públic a la tele, el que de per si incrementa les seves possibilitats de ser més conegut i, per tant, més votat.

Inquietarà si de cas als més escrupolosos que el Govern estigui retardant mesures més dràstiques contra el virus per garantir a ministre i candidat un bon resultat a les eleccions de Catalunya. Però a qui li importen aquestes minúcies en el país on regna Belén Esteban.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook