No fa gaire dies, ens telefonà en Joan Barbarà, vell amic nostre de tota la vida amb qui hem compartit viatges, lluites, ideals, comitès per la pau, lectures i intercanvis culturals/literaris de tota mena.

El motiu de la trucada era per comunicar-nos que l'Esteve, el seu pare, acabava de morir. Després de donar-li el condol, preguntem on es farà l'enterrament i ens diu que, tot i ser veïns i parroquians del Carme, la cerimònia tindrà lloc a l'església del Mercadal. El motiu és que, amb la pandèmia de la covid-19, l'agrupació de parròquies del Barri Vell ha traslladat totes les celebracions de comiat a l'església del Mercadal, per tal de garantir millor el distanciament social i les condicions sanitàries, proporcionant així a les famílies un major aforament.

Confirmem al company que, tant el meu germà Ernest com jo mateix assistirem al sepeli de l'Esteve, un autèntic cristià, sindicalista de l'USOC i militant de l'HOAC, un moviment obrerista d'Acció Catòlica creat per Guillem Rovirosa l'any 1946, del qual el seu germà Josep va ser el primer president a Girona (1946-1950).

La cerimònia va ser oficiada per Mn. Miquel Ramió, que va demostrar tenir un afecte i simpatia vers un feligrès a qui coneixia prou bé, va reunir al Mercadal a un nombrós (dins els límits autoritzats) grup de parents i amics, que varen voler acomiadar-se del finat i expressar la seva solidaritat als seus familiars més propers.

Durant la missa, Mn. Miquel va llegir un comunicat de Pastoral Obrera en el qual, entre altres coses, es deia que «l'Esteve havia estat camioner, treballador i defensor dels treballadors, un home de fe compromesa i madura a prova de tot. Estava al corrent de tot el que s'esdevenia en l'àmbit laboral o obrer, amb un afinat criteri social i evangèlic...».

Nosaltres, que també el coneixíem bé, hi afegiríem que també es va moure en àmbits catalanistes, ciutadans, veïnals, AMPA, quan va tocar, i darrerament amb els jubilats. Va ser, en època de l'Anna Pagans, fundador i president de l'Associació de jubilats del Barri Vell. En el camp institucional, la seva tasca en l'àmbit laboral li va ser reconeguda l'any 1997 amb la concessió de la medalla Francesc Macià, atorgada per la Conselleria de Treball de la Generalitat.

Un cop acabat l'acte religiós, els seus dos nets grans varen fer un deliciós retrat humà-social-religiós-familiar del seu avi. Va cridar l'atenció, a molts assistents, el fet que en el dol hi hagués un nen de vuit anys que també va voler ser present a la cerimònia de comiat del seu avi.

La mort de l'Esteve ens va recordar uns treballs que vàrem publicar fa anys a Undaris (quaderns d'història popular de Girona i comarques) rememorant la lluita d'Àngel Pageo, obrer, esportista i membre del PSUC i dels històrics militants de l'HOAC de l'època del franquisme i primers anys de la democràcia: Paco Mera, Joan Pallàs, Juan López, Miquel Molledo, Rosa Rigau, germans Barbarà, Fèlix José Gassiot, Manuel Yeste, Joaquima Tomàs, Leonor Joher, Pere Blesa, Artur Marcè, Pere Cros, Maria Farrarós, Àngel Cañigueral, Assumpció Vinyals, Empar, Pericay, Antúnez... sense oblidar els capellans /conciliaris Mn. Jordi Carrera, Caldas, Bachs, Tibau, Torrent, Josep Iglésias, Pep Claparols, Vicenç Fiol...

El nostre admirat Damià Escuder també tingué algun contacte amb el moviment a Girona, encara que la seva principal vinculació fou quan va poder conèixer i visitar Guillem Rovirosa en diverses ocasions, quan vivia al monestir de Montserrat. Pels que vulgueu saber més sobre la Història de l'HOAC, és lectura obligada el llibre de Xavier García Comunitarisme integral: la revolució cristiana dintre el poble.

Fa anys, amb motiu del treball sobre l'HOAC gironina que vaig publicar a Undaris, vaig tenir ocasió de parlar amb Fèlix J. Gassiot i d'accedir al seu diari personal, en el qual explica detalladament moltes coses que varen passar aquells anys. Particularment interessant és quan relata com des de l'HOAC es va preparar, l'any 1964, la diada de l'1 de maig. Diu Gassiot: «El dia anterior es va organitzar una Hora Santa per reflexionar i preparar quin era el sentit autèntic de la diada. El mateix dia 1, a les 10.30 h, es va celebrar una missa oficiada pel rector del seminari, Dr. Estela, que va fer una homilia que va calar en tots els assistents. A les 12.30 h, va tenir lloc al Centre Cultural un acte obert per a commemorar el dia del treball, en el qual varen assistir unes 350 persones. Cal destacar que hi va participar el bisbe Jubany, que va abandonar precipitadament una missa solemne que es feia a la catedral amb l'assistència de totes les jerarquies civils, judicials i militars».

Per aquest fet, Narcís Jubany va rebre moltes crítiques i les autoritats franquistes varen protestar davant el nunci.

El diari de Fèlix José, que va ser algun temps el secretari d'organització, explica que aquells anys l'HOAC a Girona tenia uns 30 militants, que s'organitzaven en equips, i uns 200 simpatitzants, als quals es distribuïen uns butlletins i el setmanari Tu, fins que va ser prohibit per ordre governativa. A l'HOAC es donava molta importància a la formació; sovint s'estudiaven les encícliques i de les conclusions a les quals s'arribava se'n feia divulgació. La seva forma d'actuar es basava en tres principis, veure, jutjar i actuar.

L'any 1962, militants comunistes i de l'HOAC organitzaren als Químics la primera vaga a Girona. El motiu d'aquella vaga fou reivindicar els drets laborals i rebutjar el fet que els fessin treballar els diumenges.

Al final del conflicte, en el qual intervingué sense èxit el bisbe Cartañà, foren acomiadats 14 treballadors, entre els quals hi havia l'històric militant comunista Pedro Montalbán i l'expresident de l'HOAC gironina Josep Barbarà.

La importància i transcendència que el moviment obrer d'adscripció catòlica va tenir a les nostres comarques durant el franquisme és un fet que no ha estat prou valorat ni estudiat. Seria bo que algú es posés a la feina, abans que desapareguin tots els testimonis.