Cartes

Albert Garcia - Amics de la Bici

Un ciclista ha mort a Castelló d'Empúries després de ser envestit per una furgoneta. Per la pandèmia de la covid-19, 1,5 m de distància i mascareta, per la pandèmia dels homicides de ciclistes al volant: 1,5 m i passar a l'altre carril.

Mossos, quants hem de morir? Perquè es comenci a sancionar les milers d'infraccions diàries dels avançaments sense respectar el metre i mig.

La DGT proposa ara unes mesures per fer-nos creure que es preocupen per la seguretat dels ciclistes, «els automòbils han de reduir la velocitat en 20 km/h i deixar una distància de 2 metres».

Des del segle passat és obligatori reduir la velocitat i deixar 1,5 m per avançar un ciclista. Però amb l'excusa que no es pot mesurar ni controlar la velocitat, els diversos agents de trànsit de l'Estat no sancionen aquesta greu infracció.

Des dels anys noranta del segle passat és obligatori envair el carril contigu a més de reduir la velocitat i deixar els 1,5 m per tal d'avançar els ciclistes. Aquesta obligació es va proposar per part dels col·lectius ciclistes i es va incloure a la llei, precisament perquè és l'única evidència real, per saber si s'ha respectat la distància i s'ha avançat correctament al ciclista, és molt fàcil sancionar, però ni se sanciona ni es comunica als conductors de vehicles de motor, aquesta obligació.

Si la DGT vol aportar-nos més seguretat, s'ha d'obligar a envair completament el carril contigu, i fer una campanya de sancions, volem fets i no sols paraules.

No us ho podrem agrair mai prou!

Maria Tarrés Castelló - Girona

He passat el coronavirus. He estat ingressada tretze dies a l'Hospital Universitari de Girona Doctor Josep Trueta. Vull donar testimoni del que he viscut.

Vagi per endavant la més profunda admiració i agraïment als nostres sanitaris, metges, infermeres, auxiliars i personal de neteja. Són els autèntics herois, esgotats i cansats de fer hores sense defallir, donant el testimoni més preuat de generositat, entrega i professionalitat.

Haurem d'escriure en els llibres d'història que en el moment que tot trontollava ells hi han sigut. Ens han cuidat, han sigut el nostre suport, cada dia amb nosaltres, passant visita, valorant l'evolució, una fina línia que podia decantar cap a un costat o l'altre. El meu record més sentit, entranyable i solidari per totes aquelles persones que no ho han pogut superar i tornar a casa.

Heu sigut el vincle amb els meus fills i familiars, informant cada dia puntualment del meu estat clínic. Sovint les emocions afloraven sense saber ni com ni per què. En alguns moments em baixaven unes llàgrimes que no eren de tristesa, eren d'emoció continguda i agraïda per la calidesa dels gestos de les infermeres quan em fèieu arribar algun estri personal dels fills, portadores dels seus missatges més tendres i entranyables. Vosaltres heu estat el nexe sentimental profund que ens separava, tant a prop i tan lluny, fins al punt de control de planta. No era possible avançar ni un metre més. Les emocions fàcilment es barrejaven: quatre parets, tretze dies, el meu món, protegida i agraïda a tot el personal que esgotat i cansat ens regalàveu el vostre somriure i paraules d'ànim i esperança.

La primera setmana, la Dra. Vilanova. Després la Dra. Lora, el Dr. Hurtado i tot el seu equip. I el moment va arribar. El dimarts dia 26 de gener, el Dr. Hurtado i la Dra. Lora em varen fer el millor regal: «Pots tornar a casa! I tens anticossos. Podràs abraçar sense posar en perill els que més estimes». Vaig tocar quasi el cel! Em vaig fondre entre les seves mans, sempre amb els guants, amb llàgrimes d'agraïment.

L'abraçada va arribar. No va ser necessari parlar, només sentir. Enganxada amb els fills, com si tornéssim a estar lligats al cordó umbilical.

La història us ha de reservar el lloc més honorífic escrit en lletres d'or. En els moments més foscos, més dolorosos del daltabaix més fort, vosaltres i només vosaltres heu donat una lliçó d'humanitat i generositat sense precedents, que mai us ho podrem agrair com us mereixeu. Tanta emoció no puc expressar-la amb unes paraules. Només sé que no oblidaré aquest col·lectiu de sanitaris públics que heu enaltit els valors humans de dignitat, sacrifici i entrega. Crec que puc parlar per molts malalts que com jo hem pogut superar-ho, tornar a casa i abraçar els nostres fills.

A tot el personal sanitari de l'Hospital Universitari de Girona Doctor Josep Trueta, el meu agraïment de per vida!

Renoi, amb Messi

Carles Mallart - Girona

La premsa de Madrid es delecta amb la còpia completa del contracte de Messi signat fa quatre anys amb el Barça. Trobo bé que Messi hagués signat el 2017 per quatre anys. Llavors el club comptava amb importants drets televisius, merchandising, no hi havia covid-19... I Messi era més jove. Però calia haver-lo deixat marxar l'estiu passat. És i ha estat el millor jugador del món i ens ha donat importants alegries, però també se les ha cobrat generosament. Penso que el seu cicle està esgotat. Si l'haguéssim deixat marxar ens hauríem estalviat l'import de la temporada actual: 200 milions més uns 200 milions d'euros de traspàs. En global, es podien haver comptabilitzat gairebé 400 milions d'estalvi-benefici, i incentius de tota mena... A final d'aquesta temporada, molt possiblement fitxi pel PSG, el Liverpool o el Manchester City, carregats de petrodòlars, i el Barça no veurà ni un euro. S'ha de mirar endavant, començar un nou cicle, que ja anem tard, i desitjar-li molta sort. No ens podem permetre gastar aquest dineral els propers anys. Joan Laporta, que s'entreveu com a nou president, tindrà feina. Però té experiència, s'ha calmat, té bon equip i 150.000 socis al darrere, que no és poc. Diuen que el Barça està en fallida, que no se'n sortirà... Hi ha molts rumors falsos interessats. Ara, publicar el seu contracte ja té mala llet, i segurament s'ha pagat una important suma per obtenir-ne la informació. Tot apunta a dins del club, però també podria ser cosa d'algun organisme de Madrid que en tingués còpia. La màfia diu que un secret de tres només és possible si dos són morts, i aquí tenien aquesta informació com a mínim sis persones, i totes són vives, alguna més «viva» que ningú.