Ja tenim cartells mandrosos per a les eleccions de la mandra, amb els seus eslògans entre banals i equívocs. El veritable eslògan de Junts és el seu nom, astuta apropiació del que compartien CDC i ERC el 2015 (Junts pel Sí). Dos complements expandeixen la brevetat del monosíl·lab: «per ser» i «per fer», evocació del «som i serem gent catalana» (Guimerà) i el «tot està per fer i tot és possible» (Martí i Pol).

ERC alterna «Al costat de la gent» i «Via àmplia». Cap polític sensat no dirà que vol ser «lluny de la gent». Quant al concepte de «via àmplia», diguem que l'entenen els iniciats; a la resta els sobra una i. Als cartells escriuen «amplia» (temps verbal) perquè usen una A sense accent gràfic ni travesser, com la del logo del BBVA.

Als cartells del PSC la imatge del candidat s'acompanya de tres possibles lemes: «Illa», ben gros (el més sincer); «Fem-ho» i «Hagámoslo». El què? Imaginació lliure. «Si ho fan la clau i el candau, fem-ho, fem l'amor», cantava Dagoll Dagom amb música de Cole Porter a T'odio, amor meu (1995).

Ciutadans va exhibir i retirar els pasquins en què demanava «Vota abraçada». No quedava clar si ens proposaven el vot com a succedani de les abraçades que no podem fer o era una incitació negacionista a la desobediència.

Els comuns presenten el lema «El canvi que Catalunya mereix». No diuen «necessita», sinó «mereix». Això deu significar que si Catalunya no els vota, no mereixerà el canvi que proposen, encara que el necessiti. Apa, castigats.

La CUP acompanya el rostre dels candidats (novetat) amb el lema «Per guanyar». És una obvietat que no afegeix informació rellevant; la notícia seria que algú confessés presentar-se a les eleccions «per perdre». No menys òbvia és la proposta continguda en els cartells del PP: «Una Catalunya millor / Una Cataluña mejor» (atenció a la ny/ñ). Ningú no se'ls imagina proposant: «Volem una Catalunya pitjor».

I qui dia passa cartell descoloreix. Que sigui ràpid!