En temps de pandèmia, hi ha molts mals hàbits que s'han quedat sense les seves tradicionals excuses. La falta de puntualitat, per exemple. En un món lliure de (tantes) restriccions com el d'abans, els tràfecs del dia a dia donaven mil motius i explicacions als que tenien per costum arribar tard a tot arreu. N'hi havia prou amb apel·lar a l'atapeïment de l'agenda i l'agitació quotidiana per justificar una tardança i distreure'ns de l'essencial: fer esperar una persona a qui has acceptat veure a una hora determinada és considerar que el teu temps és més important i permeable que el de l'altre i, per tant, és una falta de respecte. Amb la pandèmia i les restriccions no és que la vida sigui més tranquil·la, però diguem que els pretextos s'han tornat menys creïbles. A les cites virtuals per descomptat que no ho és, perquè connectar-se a l'hora és una qüestió de clic i voluntat, però tampoc pel que fa a la presencialitat. A veure, en una era en què justament ens hem d'adaptar a la idea d'una major rigidesa d'horaris, ser impuntual és directament una provocació. És pensar-se que s'està per sobre de la necessitats alienes i que s'és l'epicentre de tots els mons, no només el propi. Feu l'experiment: tret que hi hagi causes de força major (que sempre n'hi poden haver, només faltaria), quan algú arriba tard a una cita les explicacions sonen vagues i poc convincents, perquè queda al descobert que és més un tema de caràcter de l'individu que no una contraindicació quotidiana. És que, a més, també s'ha de separar entre els tipus d'impuntuals que ens trobem a la vida. Hi ha els eventuals, als quals se'ls nota que els sap realment greu haver fet esperar, i després hi ha els qui hi treuen ferro i a sobre et retreuen que siguis tan inflexible quan et queixes. Imagineu-vos, resulta que és molt greu queixar-se perquè algú arriba tard a una hora acordada. Aquests últims, que són crònics i arrogants, són els que durant la pandèmia han vist minvada la seva capacitat d'excusar-se i han posat en evidència que ni tan sols en una situació tan excepcional són capaços de respectar el temps de la resta de mortals. Perquè justament és el temps allò que ningú no ens podrà tornar mai, en tant que s'escapoleix i avança inexorablement cap a un destí compartit. I ja tenim prou merders com perquè, a sobre, haguem de perdre'l esperant els que no venen.