Benvolguts, ara que encara esteu en campanya no és pas qüestió de molestar-vos gaire, enfeinats i nerviosos com esteu, rodejats d'assessors, maquilladors i tècnics de la comunicació. Només dir-vos quatre paraules neutrals, ara que vosaltres en pronuncieu tantes i tantes, de tots colors i tonalitats.

Si us plau, deixeu sota el vostre entarimat aquelles paraules que no toquen de dir, tant les agres i àcides com les prefabricades i enganyoses. El poble té una oïda molt fina, guardeu-vos tanta veu i tanta façana pel Parlament, on aviat alguns entrareu. Passeu de llarg de tanta promesa verbal, teatral, potser falsa, que després oblideu o en gireu la truita. Els candidats que s'estimen no atabalen els seus auditoris. No s'hi val a perdre la veu en els esforços sobrehumans dels mítings i després no obrir boca des del vostre escó parlamentari. Els camins fàcils no van enlloc.

Benvolguts, reflexioneu bé les paraules que aquests dies heu de sortir a pronunciar, incloses aquelles promeses dignes de prestidigitador de fira; alerta amb els mots vomitosos per desacreditar adversaris, uns adversaris que -les hemeroteques ho saben- poden convertir-se en aliats, per obra de les aritmètiques electorals i de les potingues màgiques.

Deuria ser una taula petita, la d'aquell Bernat del refrany «a la taula d'en Bernat qui no hi és, no hi és comptat». Ben al revés, estimats elegits, la taula que vosaltres esteu parant en temps d'eleccions ha de ser llarga i ampla, per fer-hi les celebracions dels pactes necessaris. (Ah, una observació només: que la taula no sigui de vidre, que es pot trencar, cosa que ja va passar una vegada). Escric des de Girona, un lloc sensible per meditar que només l'esperit, si bufa sobre l'argila, pot crear l'home, perquè aquí un gironí del segle XIV, Francesc Eiximenis, va reflexionar sobre el pacte; és una idea que ell va treballar, des de les turbulències d'aquell segle, és un concepte del vincle entre dues parts que en principi són no coincidents en alguna cosa essencial. Francesc Eiximenis va traçar el disseny de les qualitats del pactisme, assenyalant una fita en aquell territori «Marca», que començava a ser Catalunya. El pacte es fonamenta sobre dues voluntats, una per cada banda; i serà una necessitat sempre que es presenti un conflicte, tan real com probable. Del pacte cal veure'n tant la seva necessitat com la traça de servir-lo a taula. Un pacte és una eina de civilització, de progrés, i queda tan lluny de les paraules desqualificadores com dels estris bèl·lics del tot o res, propi de mentalitats recargolades.

Elegits, compteu que ara i aquí hi ha molt de cansament, avorriment, inseguretat i soledat. Tristesa, en fi. Només ens faltava una cruel pandèmia. Caldrà arromangar-se i fer hores extraordinàries, sembrar esperança a cada banda dels taulells on es despatxin noves il·lusions per a la ciutadania.

Antoine de Saint-Exupéry, referint-se a lideratges i pobles, va dir unes paraules profundes. Si us plau, per tenir-les presents: «Llanceu-los un sac d'arròs i es mataran entre ells; convoqueu-los a construir una catedral i es faran germans».

A Catalunya ja en tenim moltes, de catedrals. No ens fa res. Convoqueu-nos a construir-ne una altra, el País.