04 de febrer de 2021
04.02.2021
Diari de Girona

Cartes

04.02.2021 | 06:00
Cartes

Horari comercial demencial
Daniel Vivern Lladó
Al matí vas cap a la feina i recordes de sobte que has de comprar una cosa. Dius: «Va, cap a les 10 sortiré a fer un cafè i aprofitaré per anar a la botiga». I sí: al punt de les 10 ets davant de l'establiment. Però res. Tancat. No hi ha ni llum ni moviment a dins. És com l'estat previ al Big Bang.
Comproves si hi ha algun cartell tipus «Vacances del 15 al 30», «Tancat per inventari», o «Tancat per defunció», que aquest sí que et deixa amb la cua entre cames. Doncs no, no hi ha cartell. A les 10.25 hi tornes i –no pas sempre– veus que tot just obren. «Bon dia», saludes, temptat de dir: «Què, hem dormit bé?». Vas per entrar. Però et miren amb desconfiança: «Escolti, encara no hem obert?» «Facin, facin...», respons en retirada. «Mirin, si cal, els ajudo, eh?» diries. Però veus que això d'obrir és tan complicat com posar en pista un Boeing 747: panys, llums, desactivació d'alarmes, engegada d'ordinador i enregistradora, connexió bancària online per a les targetes, i algun botó més del qual no captes la funció. Fet i fotut, les 10.30. Per fi! I compres. O no: «Miri, d'aquest model se'ns han acabat. Divendres segurament en tindrem».
Canvies d'estratègia. Penses: «Cinc minuts abans de la 1, m'arribaré a la botiga de més enllà, a veure si hi ha sort. I tant, que hi ha sort: pots jugar-t'hi el que vulguis «i guanyes sempre» que a les 12.59.59 ja és tancat i barrat.
A la tarda, tres quarts del mateix. Mentre a la resta del món els comerços tanquen a les cinc, aquí, a aquella hora tot just comença a haver-hi esperances de tocar gènere.
Tenir tancat d'una a cinc impedeix tant a clients com als dependents i propietaris fer un horari compatible amb la vida laboral, familiar i de lleure. I després es queixen que tothom va a comprar a les grans superfícies o per Amazon...

L'alcalde/essa valent/a (habitatge)
F. Xavier Lopez Vegas Girona
S'han de tenir pebrots per pensar que amb un 50,05% o 65% es pot fer viable la independencia de Catalunya. També per considerar-se elegit democràticament amb el 30% dels vots, però encara més, com ha passat en les últimes eleccions a Veneçuela (l'actual model de paradís amb pinzellada xinesa) i a Portugal, en les quals la participació ha estat de menys d'una de cada tres persones que podien anar a votar. Crec recordar que la Sra. Marta Madrenas (la seva formació política JxCat), actual alcaldessa de Girona, va estar votada per un 30% dels participants, aproximadament, que degueren ser un 60% dels votants (un 30% dels ciutadans de Girona). Llavors resulta, matemàticament parlant, que tan sols un 9% dels gironins vam votar l'opció de JxC (M.M.), el divuit per cent de la gent que podia anar a votar! I la popularitat i la «bona premsa» de la companya, i molt bona companya, Sra. alcaldessa, no ha crescut gens en aquests anys, quan substituí el Karles, cridat per la CUP a trencar-se la cara i la família contra una paret de formigó (2017) –ho dic de memòria-, i quan posteriorment «guanyà» (¿?) les eleccions. No ha estat prou valenta. Perquè un alcalde/essa valent/a és el que necessita Girona, que doni una coça legal als envans que els fons voltors posen a les portes dels pisos per protegir-los dels okupes i, sobretot, mantenir-ne la inflació? I els insuportables preus dels lloguers per a les famílies. 275€/mes la persona sola, i 365 les famílies. És aquest el preu, que municipalment s'abonarà a aquests fons voltors per compensar-los sobradament (compren pisos a uns vuit/deu mil euros per pis, de promig) quan Girona tingui un alcalde/essa valent/a. Ara bé, les immobiliàries potser es molestaran. Que es fotin!

Meravellosa paradoxa
Tura Giribets Peraferrer Girona
I llavors arriba aquesta meravellosa paradoxa: tens més temps que mai, pero no el pots compartir amb ningú ni disfrutar-lo. Tal vegada l'univers intenta dir-nos que res d'allò que tenim en la vida, ni el treball, ni la casa, ni tan sols el temps, val la pena si no ho podem compartir amb els altres. Això no és l'apocalipsi, però pot ser una oportunitat d'entendre el nostre propòsit real del nostre pas per aquest món, quan Europa es veu més afectada que l'Àfrica, quan un petó esdevé una arma, quan els diners no et salvaran, quan la vida entesa com la tenim fins ara s'atura per a tots i el temps esdevé càstig, potser quan tornem a caminar, caminarem més a poc a poc, més propers, més humils, en definitiva... més humans.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook