05 de febrer de 2021
05.02.2021
Diari de Girona

El candidat

04.02.2021 | 23:50
El candidat

El veí del costat és discapacitat i té un gos llaurador, l'Ash, de color xocolata i que li fa companyia i moltes coses més que ara es faria feixuc, per bé que admirable, detallar. L'Ash és intel·ligent, voluntariós, lleial, equilibrat i tranquil. Li porta les sabatilles, la tovallola, les bosses de patates xips al llit, i l'ajuda a casa i al carrer, borda poc i necessita poques ordres per saber el que ha de fer. Els membres de l'Ash són els membres del seu amo, i això el gos sembla no oblidar-ho mai. Quan em trobo el veí a l'ascensor em comenta que sense el llaurador no seria ningú i que tothom, discapacitat o no, hauria d'aprendre del seu gos. Em diu que encara ara el meravella el fet que sense poder parlar entengui tan bé les coses, i no dubti mai a atendre'l anticipant-se a la necessitat quan li és menester. Jo li dono afecte i ell em dóna afecte, ens donem afecte mútuament, però encara que no li donés afecte l'Ash me'n donaria igualment, perquè no actua esperant res a canvi. Té actitud, voluntat de servei. Per això el tinc, per això l'alimento i li dono el millor de mi. El meu llaurador és afectuós i generós. No m'ho ha dit mai però ho capto, la meva discapacitat em permet precisament apreciar aquestes coses que probablement la resta de persones no captaríeu. La tasca de l'Ash no té preu per a mi. No necessito res ni ningú més, en tinc prou amb la seva companyia. L'Ash no xerra, actua, i a penes borda. Només borda quan veu algú que no li agrada i considera que té males intencions, però no pas envers ell, sinó envers mi. És tan lleial i noble que s'oblida de si mateix. Em llegeix també els meus ulls i capta qui és mala persona i qui té bones intencions. Per això borda tant quan estem envoltats en una reunió de gent, i l'he de fer callar. I quan el faig callar, calla, entén perfectament que ha de callar. L'Ash no borda mai per bordar, sempre té una raó intel·ligent, justificada per fer-ho. No cal repetir-li les coses dues o vint vegades, les entén a la primera. Entén les coses més a la primera l'Ash que jo mateix. Per això quan li dono una ordre equivocada triga uns instants a complir-la, i quan la compleix ho fa amb indecisió. Quan m'adono que m'he equivocat, aleshores el gos com?pleix l'ordre alegre, amb la decisió de la certesa.

Tot això m'ho explica sovint el meu veí discapacitat a l'ascensor, o de vegades al replà, quan li obro la porta de l'edifici. Observo que el llaurador em deixa fer, no es mostra gelós del meu ajut al seu amo. El gos es reserva l'ego per a les circumstàncies que el requereixen. Qualsevol ajut a l'amo és benvingut pel gos, que no fa distincions entre la seva tasca i la dels altres, sempre que la tasca sigui efectiva per satisfer les necessitats de l'amo. L'eficiència és el primer per a l'Ash fins al punt que, quan ajudo el veí en algun detall cada cop que coincidim, tinc la impressió de no estar jo a l'altura del seu gos.

El veí m'ha arribat a assegurar que quan l'Ash sent una estupidesa en una conversa, borda, però que borda el temps just perquè qui ha pronunciat l'estupidesa s'interrompi i calli. Un cop ha callat el perpetrador de l'estupidesa, l'Ash deixa de bordar. Però en aquests casos, em diu el veí, sap que el que ha de fer és abandonar la conversa, perquè la cosa es converteix en un festival de bords, i tot se surt de mare. Se'm fa complicat assistir a reunions socials, em confessa el veí. És un gos sociable però no imbècil, i no suporta els imbècils. Per això acostumo a quedar-me a casa llegint un llibre en companyia de l'Ash, que calla, no diu res mentre llegeixo, tret de quan agafo llibres de guanyadors del premi Peineta, del Ramon Bull o del Bretolana, posem per cas, o també quan llegeixo diaris com el Tara o L'Avui Put. En aquests casos l'Ash no borda, es posa a plorar, molt trist pobret meu, i per un moment em penso que està deprimit perquè no li faig cas, i aleshores em sento culpable i penso a dur-lo al veterinari. Però no. He comprovat que així que deixo sobre la tauleta de nit aquests llibres i diaris, l'Ash deixa de plorar a l'acte i remena la cua, content com un gínjol. En una ocasió se'm va regirar el ventre llegint un articulista que habitualment val a dir que em provocava el riure pel seu tarannà de pet inflat, crec recordar que un tal Joan o potser Jordi Frau, el cognom el recordo segur, però el nom no el sabria precisar, i vaig tenir una sobtada urgència. Vaig fer cap al lavabo, i quan vaig haver acabat la feina em vaig adonar de la tragèdia. No hi havia paper. La mare que em va parir... Vaig esperar que el gos em dugués paper de la dispensa, però vaig recordar que l'últim cop m'havia oblidat de comprar-ne. A casa no hi havia paper. Però l'Ash, astut com és i sempre sobrat de recursos, va aparèixer al lavabo amb L'Avui Put a la boca, i em va salvar la vida. Però no en va tenir prou. Servicial i maco com és, al cap d'un minut va tornar amb l'últim premi Ramon Bull a la boca. Vaig somriure, li vaig tustar afectuosament el cap, va deixar caure el llibre a terra, va girar cua i va sortir del lavabo.

Aquestes propers eleccions no aniria jo a votar ni lligat. Només hi aniria si s'hi presentés l'Ash, el gos llaurador del meu veí. Però no ho farà. I si s'hi presentés, nin?gú tret de mi, i potser del meu veí, el votaria.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit