La notícia ha caigut com una bomba entre els mitjans de comunicació, sobretot els esportius: la filtració i publicació del darrer contracte de Leo Messi, signat l'any 2017 amb el Barça i quantificat en més de 555 milions d'euros a cobrar en les següents quatre temporades. El fet no només ha posat sota l'ull de l'huracà la decisió que l'astre argentí haurà de prendre aviat sobre si abandonar Barcelona o no, sinó, sobretot, la delicada situació econòmica del club que, amb o sense La Pulga, ha representat, representa i representarà, per sempre més, els catalans i catalanes de bé. Amén. Recordo amb enyor aquells anys en què el Barça del «tiki-taka» era l'enveja de l'univers futbolístic amb la bonica cantarella de la pedrera i el seu ADN com a bandera i fórmula d'èxit. I també com el Madrid, davant d'aquesta situació, no va tenir més remei que trencar el mercat en plena crisi econòmica fitxant Cristiano Ronaldo per cent milions d'euros. Quina vergonya! I recordo també com, sobretot des de Barcelona, el far de la coherència crítica esportiva, es va titllar el fitxatge d'escàndol que traspassava l'àmbit social, un relat al qual es van afegir alguns representants polítics que, curiosament, van callar miserablement quant, anys més tard, altres jugadors molt més cars -Neymar, Dembelé o Coutinho- van arribar a la ciutat comtal a tapar les vergonyes de la no tan bucòlica cantera.
No us negaré que sempre m'han semblat molt exagerats, sinó insultants, els sous i les xifres associades als fixatges de molts futbolistes «top», però també és cert que formen part d'un xou que genera molts ingressos i guanys, i que aquests desemborsaments responen a la política estratègica d'uns clubs que fa temps que han deixat de ser merament esportius per passar a ser, sobretot, empreses amb interessos econòmics. Sabut això, tot aquest mercadeig hauria de ser molt més fàcil d'entendre. Una altra cosa és que agradi. Com també que aquests mateixos jugadors defraudin a Hisenda. Però el que costa d'empassar de veritat és que amb un siguin tot serps i gripaus i amb l'altre, en canvi, roses i violes per justificar que s'ha guanyat fins a l'últim centau. «¡Maaal!». El fet posa sobre la taula un dels grans misteris de la taverna -els de la caverna ja els va esbombar el de la colònia fa temps-, d'altra banda, un tema digne d'estudi per Íker Jiménez i Carmen Porter: la seva memòria selectiva. Què ho fa que a fora critiquin amb vehemència allò que a casa defensen amb tanta fe? La vacuna de la covid atorga també poders mutants? És Miguel Bosé un reptilià? Perdoneu que, pel mateix preu, plantegi dos enigmes més que em preocupen per igual. Sigui com sigui, jo que tinc la desgràcia de no haver sentit mai la crida del sentiment culer (de vegades em desvetllo a mitjanit i em dono cops a la paret maleint tant d'infortuni), gaudeixo d'aquest esperpent rere el GIF de ?Michael Jackson menjant crispetes. I que duri.
