06 de febrer de 2021
06.02.2021
Diari de Girona

No podem seguir així

06.02.2021 | 01:19
No podem seguir així

La condició d'«ex» de la política ajuda a ser preguntat sobre la mateixa, les seves ondulacions i tutti quanti l'acompanya. Les qüestions s'incrementen quan s'han convocat eleccions i es pretén saber el teu punt de vista, la teva anàlisi i fins i tot el teu pronòstic. En el meu cas, per posar un exemple, se m'ha entrevistat per a RNE, se m'ha demanat un extens article per a El Mundo i tinc emparaulada una entrevista postelectoral per a l'ABC. Cap mitjà barceloní m'ha demanat res, la qual cosa em ratifica en la meva opinió, construïda quan em trobava al Congrés dels Diputats, singularment en la meva etapa de portaveu de CiU, que no tenen ni idea de la política espanyola. Vull dir del seu què i del seu perquè.

Al llarg d'aquesta setmana, quan les enquestes parlen d'abstencionisme alt i d'electors dubitatius, els whassaps, les trucades telefòniques i els e-mails se m'han incrementat. Responc a tothom, com sempre he fet, però aquesta vegada, a més de donar la meva subjectiva opinió, els recomano llegir l'article del company i sobretot amic Jordi Xuclà, publicat diumenge passat en aquesta pàgines del Diari de Girona, quan s'interroga i es contesta sobre «les preguntes de fons», no fos cas que, una vegada més, l'emoció pugui amb la raó, atès que, com l'autor senyala, han estat molts els catalans – això és meu- que han caigut en el parany advertit pel professor Michel Lacroix en el seu llibre El culte de l'emoció. Atrapats en un món d'emocions sense sentiments.

En el meu parer, Catalunya sencera o una bona part d'ella es troba atrapada en un món d'emocions sense sentiments, desprotegits per absència de la gavardina de la racionalitat, que és la que dona sentit a la condició d'essers humans. Com va fer l'escriptor libanès Khalil Gibran, també en pregunto on puc trobar un home o una dona governats per la raó i no pels hàbits i els desitjos, atès que en aquesta, la meva terra, el deliri dels que s'inventen tragèdies col·lectives per mirar de resoldre desequilibris personals ens ha portat a l'endarreriment econòmic, intel·lectual, moral, cultural i de tota mena. Ens trobem en l'esvoranc produït per les grans mentides d'un independentisme impossible de portar a terme, si res més avui, del que cal fugir si volem que Catalunya torni a ser un país admirat per tothom.

Em pregunto què votaran aquells que tant han protestat per les mesures dictades pel govern de JxCat i d'ERC, amb suport de la CUP, en els àmbits de la sanitat, del turisme, de la restauració, de la indústria, dels impostos o dels serveis? ¿Tot quedarà en paraules crítiques i àcides contra dels que en governen emeses per sindicats, patronals, gremis i associacions o es vehicularà mitjançant un vot de canvi, en una censura global a l'independentisme, que és com es fa en tota democràcia liberal? També aquesta és una pregunta de fons.

No hauran servit per a res les pancartes, les manifestacions, les reclamacions, les declaracions, les peticions, les exigències, àdhuc la portada de fems a les portes del palau de la Generalitat, si ara renovem la confiança al que han integrat el governs català durant la última dècada i que són causa i responsables del reculament de Catalunya en el lideratge econòmic d'Espanya, de la fugida de 5.425 empreses cap a la resta d'Espanya o més enllà, de l'esfondrament del sistema de salut, del caos imperant en l'ensenyament, de tant tancament arbitrari de restaurants, bars i botigues, de tants nyaps com ganivetades entre els d'en Puigdemont i els d'en Junqueras. No haurà servit de res si ara se'ls torna a votar. Com ha dit l'escriptor i intel·lectual gironí Antoni Puigvert, «Catalunya estava molt preparada per entendre el segle XXI; hem reculat al segle XIX». Tot de la mà de la mentida per enaltir la utopia em permeto d'afegir.

Tornant a Gibran, «només la llavor que trenca la seva closca és capaç d'atrevir-se a l'aventura de la vida». Arriscar-se, transcendir les pors, desprendre's d'un imaginari absolutament fals, obrir-se a nous camins i a altres perspectives, la renúncia a l'emocionalitat i a formar part d'un ramat mal menat, sortir de la dolça decadència, deixar la influència nefasta dels Twitter, Facebook, YouTube o Instagram i pensar per un mateix, i apostar per «un nou temps», com digué el president Pedro Sánchez, sense revenges, on es focalitzi l'acció de la política en les coses reals i no en les imaginades, és el que convé al nostre país, ara i avui. Només cal que les urnes obrin la llauna de sardines i sortim tots de la foscor i de la confrontació. Perquè així no podem seguir.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit