Una campanya electoral, encara que sigui tan poc engrescadora com aquesta, dona peu a abandonar per un moment la brega quotidiana i a pensar una mica en el punt en què ens trobem i en les possibles alternatives de futur. No perquè abundin les receptes i les propostes dels polítics amb expectatives reals de poder-se complir, sinó perquè, tanmateix, aquesta és l'essència mateixa del convit electoral: analitzar què és el que funciona i el que no i decidir-se per aquell que ens ofereix més garanties de millora.

El panorama a Catalunya, ara mateix, no sembla presentar autèntiques alternatives de canvi. Hi ha dos corrents antagònics que no mostren possibilitats d'imposar-se l'un sobre l'altre i capgirar la situació. Els uns volen que tornem enrere, que reneixin els temps dolços de la decadència, quan Catalunya malvivia en un context que li anava negant el pa i la sal i l'aculava a un carreró sense sortida: o la renúncia incondicional a la seva pròpia identitat, o el maltractament permanent i sistemàtic. Per això va sorgir l'altre corrent, per mi un reflex de dignitat, que davant l'atzucac aixecava la bandera d'una alternativa radical i optava per la via democràtica i refrendària que quebequesos i escocesos també havien explorat. Però això no és el Canadà ni el Regne Unit i la resposta espanyola no va perdre el temps en gaires contemplacions: negativa a la consulta, garrotades, imposició del 155, cessament del govern, resposta judicial en mans de tribunals partidistes, venjança, presó i exili. Els qui constaten que l'alternativa independentista era un somni irrealitzable, una quimera, tendeixen a culpar el procés, i no l'ofec d'abans ni la resposta repressiva de després, de tots els mals sobrevinguts i de la inevitable polarització que, ara com ara, bloqueja el nostre panorama polític. No culpen, no, o almenys no culpen tant, la profunda naturalesa d'una Espanya fallida i rancuniosa, sinó el suposat error dels qui, enfrontant-se a la decadència i a la imposició, s'han instal·lat tanmateix en el seu somni irrealitzable.

Prendre partit, ja ho té això. O es miren els toros des de la barrera o t'arremangues i entres a la trinxera, encara que la causa que defenses sigui àrdua i tal vegada impossible. Fet i fet, totes les causes i els programes polítics ho són, d'irrealitzables, tots aspiren a una meta finalment utòpica. Tan utòpica, en realitat, com la pretensió dels qui s'ho miren i encara creuen que és més impossible la Catalunya independent que l'Espanya tolerant, plural i respectuosa que els anys i els segles, i la realitat dels temps passats i del present, neguen amb una obstinació irreductible.

Quimera per quimera, i si volem prendre partit i retratar-nos, ens apuntem a la causa que es defensa pacíficament, amb manifestacions tranquil·les i vies catalanes de punta a punta del país, més que no pas a la que s'hi enfronta amb bastonades, tribunals i restriccions de drets. Mentrestant, això sí, reivindiquem amb força el model dissortadament desdibuixat de la bona gestió quotidiana, de la bona administració de l'autogovern, fins i tot d'aquest autogovern escarransit i cada vegada més raquític que ens han anat deixant entre les mans.