Mítings

Josep m Roura Coll - Girona

Amb la polèmica de mítings sí, mítings no, la classe política ha perdut una gran ocasió de fer contents per una vegada els que els voten i fins i tot els que no els voten

A cap se li ha acudit de fer un míting per exemple a Núria, a la platja de Palamós, per què no a la Molina, al Delta de l’Ebre, a Lleida, etc. De ben segur que tindrien quòrum... o no, he he he.

Quins embolics!

Lluís Torner i Callicó - Girona

En acabar l’any dos mil vint, que sols tingué de bo el final, amb l’esperada arribada de la vacuna, vàrem respirar un xic tranquils, pensant que l’actual prometia ser millor. Que s’anirien guarint totes les ferides que s’han anat produint, en pèrdua de vides i nombre d’infectats, sens oblidar, entre altres, les econòmiques, culturals i socials.

Però, per començar, algunes celebracions festives, van fer tornar a pujar el risc de les contaminacions, amb bon nombre d’infectats, i l’increment de malalts a les UCIs.

Ja tornem a ser-hi, vàrem dir-nos, però ens anàvem animant amb la promesa de les vacunes. Començaren prou bé, però... ai las!, ja hi som, per un costat s’han afluixat els enviaments, les farmacèutiques ens donen excuses de mal pagador. Ja no n’arribaven les que caldrien, per assolir els objectius; ara, a més, fallen, les farmacèutiques fan l’orni, per no dir el que es mereixerien.

A més a més, està sortint gent, que amb manca de solidaritat, es fan vacunar, passant per damunt de tot i tots.

I per acabar-ho d’adobar, ve el tema de les eleccions catalanes. Després de la diversitat de criteris, basant-se en el presumpte risc, es decidiren ajornar-les al mes de maig, en lloc del 14 febrer inicial, i quan faltava poc més d’un mes, d’aquesta data, arran d’uns recursos, uns jutges diuen que l’ajornament no procedeix, i que s’han de fer quan tocaven.

Ara, tothom a córrer, tot són pors, lamentacions i presses; ja ens en sortirem, com, no ho ­sabem, però esperem-ho! Les presses no són mai bones. ­Desitgem-nos sort, tant en una qüestió com en l’altra. És el nostre parer.

Imprudència temerària

Maria Salip Calvo - Girona

No s’entén com aquest govern hagi citat els ciutadans a votar el 14 de febrer, fins i tot els contagiats per covid, és increïble, m’agradaria saber que en pensen els sanitaris que es juguen la vida per atendre tantes persones amb les UCIs plenes, i demanant més restriccions per aturar aquest maleït virus. Demostren aquests polítics manca d’empatia envers les persones i els sanitaris. Nomes els interessa assegurar la seva cadira per gaudir dels privilegis, supersous i sobresous, aquesta casta; són els privilegiats que ho tenen tot, també els millors tractaments i hospitals si cal. Això serà pitjor que el 8 de març passat, a més con es diu en castellà: «Con premeditación y alevosia», molts que han d’anar a les taules electorals no volen anar-hi, com és lògic i diuen que si manca gent, agafaran els primers que vagin a votar, que són la gent gran de risc, els interessa pagar menys pensions,donat el panorama econòmic actual, amb un PIB més baix de tot Europa. A sobre la ministra d’igualtat, ministeri que no serveix de res, però clar, és la parella del primer vicepresident (per més inri n’hi ha 2 o 3 més), surt amb la llei trans, o sigui adolescents de 16 anys sense cap referent de psicòlegs, pares, psiquiatres, poden decidir el gènere que els sembli. Disbarat rere disbarat, en quina societat ens volen convertir?

Cantants catalans

Jordi Pausas - París

A França, els cantants dels anys vint, trenta, quaranta, cinquanta i seixanta es poden escoltar habitualment a la ràdio. És per això que -entre molts altres- la Mistinguett, Maurice Chevalier, Léo Marjane o Édith Piaf no són uns desconeguts per a les generacions actuals.

Però, a Catalunya, Emili Vendrell -pare i fill-, Manuel Ausensi i Conxita Badia i molts dels Setze Jutges, dels anys seixanta -ai!-, són uns perfectes desconeguts, sistemàticament ignorats i menystinguts a les ràdios del nostre benaurat país.