Assotats per les successives onades del coronavirus, la crisi fabril -i ètica- de les vacunes, els llunàtics titulars dels tabloides britànics i l'escassa edificació de la retòrica política present -en especial la catalana i la madrilenya- com sigui que ja no tenim el bocamoll de Donald Trump per encolomar-li els mals del món, torno als clàssics grecs per intentar trobar algun agafador sobre la condició humana davant tantes tribulacions.

No van estar exempts d'emocions. Els atenesos -que són els grecs bons tal com hem decidit- van viure amb intensitat el segle V abans de Crist, una mica més de mitja centúria al llarg de la qual van crear un imperi naval, van promoure un sistema polític que seguim anomenant democràcia, es van embarcar en la terrible guerra del Peloponès, van patir una terrible pesta que va durar més d'un lustre, es van arruïnar econòmicament, van ser envaïts i, finalment, al 404, exhausts, es van rendir davant els temibles hoplites espartans.

Tot això ens ho ha explicat, entre d'altres, Tucídides, la descripció de la pesta està considerat el primer gran relat metge de la història. Fa d'això uns 2.500 anys, època en la qual va florir l'anomenada tragèdia grega, així com la sàtira, vehicles literaris a través dels quals s'exposava la visió de la vida i s'educava la ciutadania en una certa resignació, donat el domini de l'atzar sobre el destí dels homes.

No obstant això, els herois i altres protagonistes grecs es rebel·laven sense parar contra la ruleta de la fortuna -motiu central de les creences medievals, encara. I hi va haver raonaments, com l'utopisme platònic, que van presagiar un gran futur per a la humanitat a través del domini de l'espiritualitat.

Contra les lectures més o menys conegudes d'aquest esperit hel·lènic, construït entre altres pel pensament de filòsofs alemanys com Schopenhauer i Nietzsche, convé rescatar aquests dies el llibre de la novaiorquesa Martha Nussbaum (Craven de soltera, premi Príncep d'Astúries 2012), titulat La fragilidad del bien, dedicat precisament a entendre el món emocional grec.

Nussbaum ha teoritzat molt sobre les desigualtats promogudes al llarg de la història, tant per qüestions econòmiques com polítiques i també de gènere i fins i tot d'orientació sexual, molt abans que es posés de moda i ens envaís un tsunami d'exposicions plàstiques al respecte. A La fragilidad del bien el que ens diu és que l'entramat cultural grec va ser tota una construcció perquè els grecs suportessin la seva extrema vulnerabilitat.

Potser tota la civilització humana, inclosa la religió, busqui precisament això, suportar la nostra fragilitat. I només ara, nosaltres, fills de l'opulència, ho estiguem comprenent enmig de la pandèmia. Veníem d'una llarga pau augusta. Massa temps sense conflictes ni grans tragèdies, vivint un món on el políticament correcte, el bé, ha estat, almenys en teoria, hegemònic.

No és estrany que caminem sense nord. Per començar no hi ha una comunicació eficaç ni constructiva, entre altres raons perquè ja no es tracta de divulgar, sinó de contemporitzar, tenint en compte que els principis bioquímics del nou virus es desconeixen. Érem semidéus a la recerca de la immortalitat a través de la ciència i la tecnologia -segons el vaticini del best-seller Homo Deus, de Yuval Hariri, el professor de la Universitat de Jerusalem que a aquestes hores deu ja estar vacunat. Però no ha estat així, el que venim patint sembla una plaga bíblica d'Egipte.

Ignorants d'assumptes tan bàsics com les causes dels contagis, desinfectarem fins i tot les sabates i deslligarem crítiques polítiques d'uns contra els altres, d'un extrem ideològic al següent confí, fins i tot vam competir per països i territoris. A Espanya, es podia esperar, ens embrancarem en debats de campanar i vam patir unes llargues rodes de premsa amb generals recordant els vells temps de pompositat militar i la manca de prosàpia dels nous polítics. Fins que van decidir deixar sol l'epidemiòleg útil -o inútil, tant és- de Fernando Simón, l'injuriat.

En poc més del que dura un embaràs, Portugal ha passat de ser exemplar a un desastre, i no diguem Eivissa. Vam començar tots tancats i ensenyant civisme als nens des dels balcons fins que un «spin doctor» (el superassessor de torn) es va inventar això de la «nova normalitat». Vam construir i vam deconstruir nous hospitals de campanya. Vam demonitzar els xinesos mentre proliferaven els negacionismes. Hem descregut de les vacunes i setmanes després s'ha ressuscitat l'esperit de l'estraperlo al voltant de les primeres que han arribat.

I ens hem enrecordat d'Unamuno i el seu «que inventin ells», quan vam descobrir a la fi que aquest és un país hospitalari que es guanya la vida amb els seus cambrers i que amb prou feines dona per quatre investigadors de veritat i cap fàbrica de vacunes, excepte si són veterinàries. Potser vam ser com els atenesos, al segle XV i al XVI, però ara patim una extrema fragilitat i culpem sempre el govern com els italians, però com sigui que gràcies a les autonomies tenim de tots els colors, acaba això com a una de les bones comèdies del centenari Berlanga, el nostre últim gran educador social.