Hi ha pares, els veus, que són uns frustrats. Formen pinya en els partits de futbol dels seus fills, criden desaforats, insulten l'àrbitre i els nens de l'equip contrari. Ho feien abans de la covid. Si cal barallar-se i fer xou, encantats. Fiquen tanta pressió als seus fills que és més probable que acabin demanant la seva dosi de metadona, a l'atur profund, que es converteixin en estrelles de futbol. No són més que uns pobres paios.

Hi ha altres pares per als quals els seus fills són menys que una decoració. Recordo les declaracions de Woody Allen quan acusava Mia Farrow d'adoptar fills per ser admirada per la seva caritat. És clar que potser Allen no sigui el pare de l'any i que molts dels seus fills adoptius van acabar entre el suïcidi i la depressió profunda. Entenc, els fills no poden triar on criar-se. És una cosa que et toca. Fins i tot si ets adoptat. Tires una pedra i li dones a un pare egoista.

No trobo paraules per qualificar Jordi Cuixart qui, al començament d'aquesta setmana, deia que no estaria malament que les futures generacions de catalans veiessin el futur a la presó. Que seria un gran pas per a Catalunya. No la trobo, la definició que li correspon a aquest personatge, però va per sota dels primers dos casos. M'agradaria imaginar la cara de la seva dona. I la dels seus fills si fossin grans.

Suposo que un, com a pare, té cert dret a triar l'orientació de l'educació d'un fill. És una responsabilitat enorme, que Jordi Cuixart desconeix. No és estrany que després es desentengui de majories o de legitimitats. Espero pels seus fills que, com la resta, només estigui representant el paperet de ninotet mecànic al qual se li dna corda poc abans de les eleccions.

Jo voldria educar el meu fill perquè comprengués que la seva nació serà la diàs?pora. La dispersió del seu avenir pel món, que és com em sento jo, lliure dels lligams de les banderes. És clar que estimo el lloc d'on vinc, com estimo el lloc on soc i aquell altre on aniré. Però, quanta sang s'ha vessat per una bandera, per una idea, quant patiment, quanta idiotesa. L'educació com a soldats (llegiu herois o màrtirs) és una cosa que es va perdre després del Vietnam. Des de llavors la gran majoria dels joves li va fer la guitza a la idea del seu propi sacrifici (llegiu trinxera o presó). Els catalans del futur no són els que imagina Cuixart. El discurs de l'independentisme s'esgota.