Manllevo el títol de l'article a un poeta anònim català del segle XVII que a la Guerra dels Segadors va incitar els seus compatriotes a rebel·lar-se i defensar la terra al crit de guerra A les armes, catalans! Canviant armes per urnes, aprofito aquell crit per intentar esperonar també els meus conciutadans a acudir a les urnes el diumenge 14 de febrer i, d'aquesta manera, ajudar a consolidar la nostra democràcia que, com tot sistema participatiu, necessita que se'n tingui una cura especial permanent. Avui, amb la pandèmia del coronavirus i la por estesa al contagi, segur que ho necessita més que mai.
Sembla que ara ja és segur que en una setmana tindrem eleccions al Parlament de Catalunya el resultat de les quals serà crucial. Sí, ja sé que això ens ho han dit moltes vegades i, de fet, sempre era veritat perquè, vulgues o no, en cada votació ens juguem en bona mesura el futur del país. Des del meu punt de vista, però,aquestes del 14-F són importants com feia temps que no ho eren.
Hi ha el temor fundat que aquesta vegada la por d'infectar-se, d'una banda i, de l'altra, la fatiga i l'afartament de bona part de la ciutadania cansada de tants anys de picabaralles estèrils, de sopars de duro grandiloqüents i, sobretot, d'una incompetència política més que demostrada, faci que l'abstenció augmenti. I aquesta possibilitat preocupa. No obstant això, hem de tenir en compte que si, com és el cas, els electors poden exercir el dret a vot en plena llibertat i total garantia, el resultat que se'n derivi serà perfectament legítim sigui quin sigui el tant per cent d'abstenció que es pugui registrar. Tot i així, no ens enganyem: una participació alta sempre confereix més qualitat democràtica als comicis. Per tant, hem d'esforçar-nos perquè el nombre de vots dipositats sigui el màxim d'ufanós possible.
No crec aventurat dir que fa massa temps que Catalunya viu en una anormalitat política i social que impedeix dur a terme polítiques reals en favor dels ciutadans: polítiques econòmiques, industrials, educatives, culturals, sanitàries, socials i de tota mena. Aquesta impossibilitat es deu, sobretot, a l'anormalitat que suposa que, darrerament, a casa nostra, en lloc de dedicar els esforços a necessitats bàsiques i prioritàries, pràcticament tot està supeditat al «ditxós» procés. I, per si fos poc, ara hi hem d'afegir també l'anormalitat de la COVID-19 que fa estralls arreu del món. És objectivament constatable que els catalans vivim en el desgovern o, si més no, en el no govern des de fa molt temps. Una inacció política i administrativa sense precedents que perjudica tothom: empreses, comerciants, entitats culturals, esportives i a particulars. Un país amb uns pressupostos contínuament prorrogats, és a dir, sense actualitzar, on ningú no sap ben bé a què atenir-se ni cap on anem. Ens convé un executiu seriós i fort que prioritzi l'interès de tots els ciutadans, pensin com pensin; és a dir, que prioritzi l'interès general. Una administració disposada a tirar endavant polítiques valentes que ens facin avançar com a país dinàmic, innovador, culte, cohesionat i solidari. Un govern que ens ajudi a tornar a aquella Catalunya envejada arreu i que ens enorgullia a tots.
L'anomenat procés ha demostrat ser un llast que fa impossible la recuperació que necessitem. Per capgirar aquesta situació cal una majoria parlamentària d'horitzons amplis i idees clares per redreçar el país i, alhora, decidida a tirar-les endavant. Naturalment, una majoria que s'atengui al marc legal que ens hem donat entre tots i que no s'apropiï o abusi de les institucions, que són comunes. Una majoria respectuosa amb els altres grups que, no ho oblidem, també representen milers o milions de ciutadans. Una majoria de diputades i diputats que no facin el que els surt de la barretina sense gairebé donar explicacions, simplement perquè són majoria.
Hi ha un tipus d'electorat que, amb quatre eslògans abrandats i unes poques idees simples i il·lusiondores, es mobilitza amb relativa facilitat. A més, ho sol fer de manera abundosa. Hi ha, però, també, un altre electorat, potser més reflexiu i primmirat que, ja sigui per escrúpols, per puresa de principis, per escepticisme o simplement per desencís, prefereix abstenir-se i no acudir a les urnes. Ara, a aquest darrer grup hi hem d'afegir aquelles persones que tenen terror a encomanar-se de la covid-19 i que fan témer que l'abstenció augmenti. Penso que tots ens hem d'esforçar per convèncer tothom que la votació es durà a terme amb totes les garanties sanitàries que esvaeixin qualsevol temor a possibles contagis. Com deia en un article anterior, és perfectament possible compatibilitzar el dret a la salut amb el dret al vot i, si ho fem bé, segur que ho aconseguirem.
I, tornant al començament, és per intentar esvair temences i ajudar a mobilitzar el vot, ja sigui per correu o de manera presencial, que em permeto acabar amb un crit que no vol ser de guerra ni encara menys una apel·lació a la lluita armada sinó un crit de pau i d'entesa. Un crit a participar en la res publica i a col·laborar en la construcció d'un futur col·lectiu engrescador. En definitiva, un crit d'il·lusió i d'esperança. El diumenge 14 de febrer, doncs, sense mandra i sense por: A les urnes, catalans!
