D'avui en una setmana, eleccions al Parlament de Catalunya. Temps de madurar el vot. Soc catalanista, nacionalista català. I de l'experiència dels últims anys puc dir que desitjo un país que recuperi la lucidesa i sobretot que sigui ben governat, molt millor que els últims anys. Quines opcions tinc? Quin procés deductiu he d'afrontar?

Quan dic que vull un país que recuperi la lucidesa vull dir que necessitem que el país surti de l'espiral de l'autoengany i de la confrontació de blocs. Hi ha coses de les que no puc parlar en propietat perquè no les conec i d'altres sí perquè les vaig viure des de «dintre del ventre de la balena». L'intent de proclamar la independència de Catalunya la tardor de 2017 és un dels actes fallits més maldestres i amb conseqüències negatives i doloroses pel propi nacionalisme català i per la fortalesa de les institucions.

Qui ho vegi com un moment heroic i reeixit de la història del país, segurament acabarà la lectura aquí. Una decisió tan radical ha d'anar acompanyada d'unes condicions geopolítiques i d'unes aliances. Cap d'aquestes condicions es donaven. Per dir-ho ras i curt: no hi havia res preparat. Era molt més oportú en tots els ordres -humans, institucionals, de cohesió social...- haver convocat eleccions i haver evitat la intervenció de l'autonomia -puc donar fe que era possible evitar-ho per molt que alguns ens vulguin vendre el contrari.

Ens hauríem evitat patiment, esquinçament social i unes penes de presó que han de ser superades amb un indult imminent. «Quan un fa un cop de puny a la taula s'ha d'assegurar que trenca la taula perquè sinó es trencarà la mà». Però és que aquest cop de puny a la taula -declarar la independència- va ser una decisió presa de manera atropellada, inconscient, quasi diria infantil per la falta de correlació entre l'acte i la nul·litat de passes posteriors - ni baixar la bandera espanyola ni publicar les lleis que van romandre en un pendrive. Un sense sentit. Alguns encara volen viure del fals mite d'aquell moment. Altres han fet autocrítica i han dit que han après les lliçons. ERC diu que n'ha tret conclusions i ha ampliat el seu angle de visió per oferir un programa de govern.

Qui no ha fet la més mínima autocrítica i continua mantenint que la tardor del 2017 va ser un moment estel·lar és Junts per Catalunya. Em sembla que el pas dels anys i la reflexió fa que molta gent pensi avui de manera diferent que el desembre del 2017 sota l'impacte de la grollera intervenció policial de la policia espanyola, la suspensió de l'autonomia i les presons provisionals. Per recuperar la lucidesa penso que el millor és que Junts per Catalunya deixi de formar part de la governació del país. Només sortint de la sínia neuròtica de fer passar bou per bèstia grossa podem recuperar una mica de serenitat i prendre decisions ponderades. Tinc persones properes que el seu vot estarà condicionat per les imatges que els van quedar a les retines del comportament policial l'1 d'octubre. D'acord, però i si reconeixem els errors propis?

Per decidir el vot, per mi la millora en la manera de governar també és molt rellevant. Els governs dels últims anys han estat de paràlisi. Els governants dels últims anys han estat de vol gallinaci. Una anècdota de la història el qui ens va prometre desobediència i va sortir sense fer soroll. I posats a diferenciar, valoro molt més aquells que han utilitzat la seva capacitat d'influència en la política espanyola que aquells que s'han instal·lat en l'esterilitat, la retòrica i la presa de pèl.

Alguns catalanistes -no sé si molts- han dit que sumarien forces amb el PSC per canviar l'orientació política. Em sembla que a aquesta gent, Units, els han fet una mala passada. Els socialistes els han trobat un discret lloc a les llistes electorals per, just el dia després, anunciar que es llançaven en tromba als votants de Ciutadans.

S'ha de votar per recuperar la lucidesa, per sortir de l'estultícia i pel bon govern. I soc catalanista, nacionalista català. Què he de fer? També s'ha de votar per posar la llavor de la reconstrucció d'una opció catalanista central que ens faci tornar a la primera divisió del bon govern. Serà possible per d'aquí a una setmana? Hi ha processos de transició que duren el seu temps. El dol dels errors encara és lent i el que demà pot ser la casa gran del retrobament avui potser és una llavor que ha de néixer. Segur que la confrontació «pija», el «farol» i el nou negoci del processisme estan de reculada. Però potser avui s'ha d'invertir en els fonaments del futur. Votaré el Partit Nacionalista de Catalunya i molt més convençut després de llegir ahir l'entrevista al seu cap de llista per Girona, Carles Ribas.

Per què el PNC i no pas el PDeCAT? Perquè no és el mateix començar un projecte per convicció -renunciant als càrrecs públics- que veure la llum quan a un l'han cessat. Perquè no és el mateix votar a favor de la pujada de l'impost de successions i després demanar-ne la seva desaparició. Perquè l'autocrítica ha de ser d'arrel i sincera i perquè el PDeCAT encara aspira a apuntalar Junts per Catalunya i no contempla altres pactes que no siguin dintre de la lògica de blocs.

La intenció de vot va baixant en els estudis d'opinió. Tot és possible, especialment en demarcacions com Girona on un diputat pot estar a l'abast amb 10 mil vots. Molta gent desenganyada no anirà a votar. Diuen que aniran a votar el convençuts, els extrems. M'agradaria que també anessin a votar els convençuts que ara i aquí la moderació és la gran revolució. I s'ha de votar no volent estar sempre amb els guanyadors -que qui sap qui pot ser- sinó recordant el canceller Helmut Schmidt: «Plantaria un arbre encara que sabés que demà s'acaba el món». L'esperança i la convicció.