Som molts els que pensem que l'autoritat està en crisi. Ho sentim en llocs i àmbits molt diversos. Per exemple: l'autoritat dels pares i mares, la dels mestres, la dels metges, la de la policia i jutges, etc. Però és sobretot la crisi d'autoritat dels polítics en el món de la política la que està més a la vista. La política és avui el camp on les autoritats són posades més en qüestió i on sovint es fa molt difícil que siguin reconegudes. «No ens representen», diuen uns. «Està mentint! Vostè no té autoritat per seguir governant», diuen altres. La des?qualificació de l'autoritat de l'altre sembla avui el recurs més efectiu per me?nysprear-lo, per fer-lo fora dels llocs de poder i també per negar-li els drets més fonamentals. La Història ens mostra des de fa segles que, quan l'autoritat defalleix, l'autoritarisme fa que l'ús del poder ni res?pecti ni representi la pluralitat de les societats ni la singularitat de les persones.

Quan l'autoritat i l'ús del poder legal i físic s'esmicolen i degraden, desapareix el reconeixement mutu indispensable per conviure en una societat justa i veritablement democràtica. En aquests moments, la democràcia queda en un pur balanç de majories esquifides, es converteix en un diàleg de sords, un sistema buit de contingut i un simple recurs retòric. És el camp de cultiu ideal per al retorn de l'autoritarisme més groller. Ara d'això se'n diu «democràcies autoritàries» o «democràcia sense política». Aquest recurs a l'autoritarisme es fa molt sovint en nom de la legalitat com a garantia última de l'autoritat, de l'ús del poder i de la força en el si dels propis sistemes democràtics. Constatem, però, que el recurs únic de negar la legalitat en ares d'una voluntat dita popular no fa res més que alimentar la crisi de la pròpia autoritat.

El discurs de l'autoritarisme no podria sostenir-se sense les servituds voluntàries de sectors de la població que troben en les figures dels líders populistes i fantasiosos un confort emocional i l'assegurança enfront de la incertesa i la indeterminació inherents als problemes de societat plural i lliure. L'autoritarisme és un fenomen que s'infiltra així en el teixit social de maneres molt diverses i desapercebudes. Les seves arrels s'enfonsen en el més íntim de cada subjecte, en la seva relació amb els més propers i també en la relació de cadascú amb el que és més desconegut en si mateix. L'autoritarisme pot ser fins i tot inconscient, però és un reflex de la degradació dels vincles socials.

El conflicte que estem vivint aquests darrers temps entre Catalunya i l'Estat espanyol és sens dubte paradigmàtic d'aquesta conjuntura. El recurs únic i constant a no reconèixer la legalitat de l'Estat espanyol, per una banda, però també intentar resoldre els conflictes polítics únicament per la via jurídica ens han portat a un carreró sense sortida que no sembla tenir ja marxa enrere. Estem davant d'un conflicte d'autoritats que no es poden ni volen reconèixer entre elles? El cercle viciós entre autoritarisme i crisi d'autoritat (un es nodreix de l'altre i un és la conseqüència de l'altre) ha estat assenyalat àmpliament per molts pensadors, especialment després de la Segona Gran Guerra. Sembla, doncs, que no hem après gaire coses, anem camí de repetir vells i funestos errors.