Després de l'«annus horribilis» que tots hem passat, la setmana passada deu haver estat una de les més horripilants per al Govern d'Espanya, en adonar-se que ja no són només les instàncies jurídiques europees les que qüestionen el seu respecte pels drets fonamentals, sinó que fins i tot polítics d'altíssim rang a escala europea i mundial han començat a expressar públicament els seus dubtes que a Madrid sàpiguen el que és la democràcia o un estat de dret. Si dimarts fou el primer ministre belga Alexander de Croo qui va ficar Espanya al mateix sac amb Polònia i Hongria, els dos països de la UE més qüestionats i denunciats per la seva erràtica interpretació i aplicació dels estàndards democràtics internacionals, divendres fou Serguei Lavrov, ministre d'Afers Exteriors rus i un dels més importants intel·lectuals del planeta, qui va dir al cap de la diplomàcia europea, el català antiindependentista Josep Borrell, que Europa no està en condicions de donar lliçons de res (en referència al «cas Navalni») mentre continua consentint que un dels seus estats membre mantingui a la presó polítics catalans que no han comès cap altre delicte que complir amb les promeses per les quals foren elegits. A La Moncloa encara deuen estar tremolant.
Jo, que inclús havent viscut 50 anys al país, pertanyo als més d'un milió de catalans que no podran votar perquè no tinc (ni mai he volgut) la nacionalitat espanyola, espero i desitjo que diumenge els catalans votin sense por i que ho facin per assolir una fita que està més a prop que mai, que és la de poder decidir el seu propi futur polític, cultural i social. Que no escoltin les amenaces i mentides que diuen que una Catalunya independent no podrà pagar les pensions o que no serà admesa a la UE o d'altres organismes internacionals. Gent molt més capacitada que els actuals o anteriors gestors de l'Estat han demostrat de sobres que l'economia catalana estarà molt més sanejada si l'autogestionem i que ningú, ni tan sols l'estat espanyol, s'oposarà al nostre ingrés a la Unió perquè el dret a vet no reconeix la rancúnia com una raó per a exercir-lo.
També somio que tots aquells (espero que molts) que exerciran el seu dret i deure democràtic ho facin sense falsos romanticismes. El món és un lloc que canvia cada dia i no tenim per què perdre res si el nostre DNI ja no ens el proporciona la Policia Nacional. Els catalans sempre hem sabut construir ponts amb la resta del món i també sabrem fer-ho amb Espanya quan haguem deixat d'ésser els seus súbdits per haver-nos convertit en els seus veïns. Perquè quan serem independents, a Espanya i als espanyols els tractarem com es mereixen: com els nostres amics!
