A les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, els votants s'hauran d'esforçar per conèixer les diverses opcions polítiques i dipositar a les urnes un vot d'esperança en uns partits que prometen governar per a la gent. Però no tindran pas aquesta sort!
Votar amb criteri és una tasca feixuga si es tracta de sospesar el pro i el contra de cadascuna de les propostes per saber quines són assenyades i quines arrauxades.
És una feina esgotadora informar-se dels programes de les diferents formacions polítiques quan, de fet, predominen els atacs al contrari i s'amaguen les debilitats pròpies mitjançant consignes simplistes dirigides a un ramat de seguidors convençuts.
La campanya electoral, doncs, combina un reguitzell de despropòsits contra els adversaris, que sovint són titllats d'enemics, i apel·lacions a fidelitats incondicionals.
No hi ha constància de projectes engrescadors i factibles per a una legislatura destinats a redreçar el país, sinó eslògans dels independentistes per mantenir Catalunya presonera i proclames dels constitucionalistes per expulsar del poder els secessionistes.
En una conjuntura d'exaltació dels instints més primaris, és inútil interrogar-se sobre si es vota racionalment o emocionalment perquè, en la majoria dels casos, és indestriable la relació entre la raó i l'emoció.
En general, el votant actua dominat per les emocions que condicionen qualsevol argument sobre la racionalitat del seu vot. És a dir, ningú raona prèviament el sentit del vot, sinó que vota amb el cor i s'ha acabat el bròquil.
Estudis a posteriori intentaran treure l'entrellat de les conductes electorals, però sense poder establir les múltiples motivacions individuals, que són inescrutables.
Amb els abstencionistes passa quelcom semblant quan s'emparen en el raonament fal·laç de ficar tots els partits en el mateix sac per així disfressar l'efecte emocional que serveixi de coartada per quedar-se a casa.
En fi, no és moment de desenterrar la dicotomia entre pensaments i sentiments, propugnada pel filòsof René Descartes (1596-1650), tan qüestionada avui dia. La conducta humana és massa complexa per reduir-la a una pugna entre la raó i l'emoció.
Què hi fa destriar els motius del vot? Primer se sent l'emoció i després s'elabora una argumentació racional per trobar una justificació? El sentit del vot, en un període de polarització desmesurada, no expressa exclusivament la identificació amb l'ideari d'un partit, sinó que respon a estats emocionals de difícil comprensió.
Per tant, no cal esprémer-se el cervell! S'ha d'encoratjar tothom perquè, amb el seny i la rauxa tan característics dels catalans, exerceixi el dret de vot. Que la sort ens acompanyi!
