Una de les addiccions menys conegudes i alhora de les més freqüents, sinó la que més, és l'addicció ideològica. Viatgem amb una maleta vetusta de cartró lligada amb una corretja plena de paperots, d'andròmines i parracs amb l'esperança que ens permetrà trampejar per la vida sense fer excessivament el ridícul. Més que una segona pell, com sostenen alguns, penso que és la nostra primera pell. No deia Nietzsche que l'epidermis és el més profund que té l'home! Mentre les serps es desempalleguen de la pell com si fos un mitjó, els humans ho tenim més complicat, tret que tinguem vocació de màrtir com sant Bartomeu, que es deixà escorxar viu abans de renunciar a la seva fe.

Dies passats, un filòsof va escriure en el Facebook que la repressió de l'estat espanyol contra Catalunya d'ençà l'any 78 era la mateixa que l'exercida pel franquisme. Els exiliats i els presos polítics ho eren per haver defensat la independència del país. El meu comentari fou que aquella comparació -que sol sovintejar en cercles que no tastaren els procediments de la brigada político-social- era pixar fora de test. Difícilment es podia defensar el que no es tenia i que si els líders del procés s'havien posat en el punt de mira del Tribunal Suprem no era per les seves idees sinó perquè en el seu afany de respirar l'aire fresc de la Pica d'Estats trepitjaren l'Estatut, la Constitució, i arrambaren contra la meitat dels catalans que consideraven que el poder com més lluny millor.

La resposta del filòsof al torracollons ?un servidor? no va venir vestida d'ironia, de sarcasme, de mordacitat. Es limità a bloquejar-me i retirar-me la seva amistat en el face.

Si retrocedim més en el temps, un membre destacat d'ERC que fou diputat, un puntal que es diu, feu un tuit on no entenia per què el Diari de Girona no feia fora el periodista iconoclasta Albert Soler. Els seus escrits no li devien acabar de fer el pes. Ho entenc. Li vaig recordar el Tractat sobre la tolerància de Voltaire.

Resulta comprensible que quan rebem un míssil en la línia de flotació, i veiem la nostra imatge pública amenaçada -l'estampeta de la primera comunió amb un angelet alat que repartíem a qui se'ns posés per davant- es puguin perdre els papers.

El clixé que la gent d'esquerres i progressista estan en possessió d'una autoritat moral i d'un sentit de la democràcia que està per sobre a la gent de dretes demana una connotació a peu de pàgina. Quan als «guais» els cau a terra l'estampa de la comunió que es preparaven per donar-nos, s'obliden de les classes magistrals sobre Plató o del mantra «nosaltres els demòcrates» i es comporten com el gatet manyac que posat de panxa enlaire seria capaç de treure'ns els ulls.

Llegir, escoltar, contemplar el que sigui, que encaixi en el motlle que tenim dins el cervell, ens produeix una gratificació emocional que ens convida a repetir l'experiència. Com qui prova un bocí de xocolata i ja no pot parar fins a acabar-se la rajola sencera. No us heu preguntat per què sempre consumim una determinada premsa, una determinada emissora de ràdio o cadena de televisió?

Més que animals racionals som animals emocionals. L'emoció -sentir una predilecció afectiva per unes determinades idees- decideix, mentre que el que entenem per pensament racional justifica la decisió. No baixar del burro demana una gran habilitat discursiva i saber jugar a plastilina amb el que raonablement entenem com a veritat. Si una cosa sabem fer els humans és justificar-nos davant els altres. No per cap altra raó posar-se d'acord en tertúlies, meses de diàleg o en converses de bar o d'alcova, és una qüestió tan planera -reconèixer que no tenim la representació de la veritat i l'altre potser no està equivocat del tot- que està a l'abast de poca gent.

Posar-se dins el cervell de qui pensa diferent i preguntar-se per què pensa el que pensa demana un raciocini més elaborat que titllar l'altre de fatxa de merda o comunista xacrós.

Un famós pallasso -un clown, no un pallasso com els que sovintegen- deia que el secret per posar-se el cor de la gent a la butxaca consistia a mirar-se al mirall una estona cada matí. Una manera de fer-se baixar els fums. Una cura d'humilitat. «El mirall em mostra la cara que la meva mare besà per primera vegada i que poc es diferencia d'aquella a la qual el tanatopràctic posarà coloret perquè la gent s'acomiadi de mi com si encara estigués viu».