Dia gris. L'aire no és transparent. Un vel, una nosa, redueix la visibilitat i fa imprecisos els contorns llunyans. Es desdibuixa el perfil de les muntanyes i s'esvaeixen les referències. Sembla boirina, però és pols en suspensió directa des del Sàhara per cortesia dels anticiclons. Els meteoròlegs ens prometen que s'esvairà l'endemà, però, mentrestant, si plou, serà pluja bruta, i ho demostren amb imatges de neu tacada a les estacions d'esquí sense esquiadors pel confinament.
També hi ha partícules en suspensió a la campanya electoral. Pols que els candidats es llancen a la cara els uns als altres, com a les baralles de les pel·lícules antigues. Pols que queda surant, enterbolint l'atmosfera, enverinant la respiració. Tothom s'esforça a aixecar molta polseguera i ningú a fer que circuli l'aire, o a convocar una bona pluja que arrossegui els contaminants.
Oh, sí, és clar, ja els sento, els sento des d'aquí: «No soc jo, són els altres». Ho diuen tots, i potser n'hi ha algun que té raó; m'hauré d'esforçar a distingir-lo dels altres, però no és gens fàcil entremig d'aquesta calitja amarronada.
Una altra polseguera també ens complica l'accés a les decisions raonables i raonades: la de les dades i opinions sobre la pandèmia. Més que una calitja, sembla una tempesta de sorra. Cada matí ens cau al damunt una muntanya de xifres que ens atabala, i que tan aviat semblen bones, com dolentes, com depèn. Tot seguit els experts fan interpretacions contradictòries que sempre els refermen en les opinions prèvies, sigui que anem bé i li tenim el peu al coll, o que ens hem de tancar tots a casa durant dos mesos amb les finestres tapiades. Se succeeixen les entrevistes que ens belluguen entre el cel i l'infern sense ni mitja pausa per respirar. Anem finalment a dormir amb la certesa que manquen vacunes però que tothom serà vacunat.
I els que es llancen grapats de pols a la cara ens han d'il·luminar en la foscor de la pandèmia. Mare de Déu Senyor.
