Una de les cançons més boniques de Lluís Llach es diu Tata i va sobre la seva minyona. Lluís Llach ha funcionat tan bé perquè és un bon resum de Catalunya. Aquest revolucionari de la CUP fent cançons d'amor a la minyona. Al negret que li cuida la casa de Senegal li va fer a TV3 un vídeo promocional. Lluís Llach hauria estat un artista més complet, i menys afectat, si hagués assumit la seva impostura de senyoret de naixement, per mala consciència autor de cançons compromeses, i ens hagués explicat la seva vida burgesa, les seves minyones, els seus minyons i els seus masos. Però va preferir enredar-nos amb pamflets de pa sucat amb oli, amb posats de Lenin, i darrerament d'Hugo Chávez, per buscar l'acceptació de no se sap ben bé qui ni a canvi de què. De vegades penso que les seves cançons equivocades, i les seves idees demencials, se les va inventar per prendre'm el pèl només a mi, que soc d'altra banda un dels pocs que l'ha pres seriosament i l'ha cregut. Jo no sé a què votar la CUP quan tota la vida has tingut minyona, i has anat amb ella amunt i avall, que és com a casa sempre hem viatjat. Amb servei. Com així ha de ser.
He de dir també que la majoria de cupaires són fills de casa bona, com el Lluís. Si ell era fill del metge del poble, franquista, perquè era l'època; els de la CUP solen ser els fills més excitats de les famílies rurals convergents, perquè és el moment.
Això és Catalunya, aquesta afectació. Aquesta comèdia. Aquesta revolució de minyona i celler, aquest populisme d'Armani. Aquest mandat de l'1 d'octubre, que fa pixar de riure. Aquest frau sobre frau acumulat, aquesta barra de parlar de les derrotes que tu has causat sempre en tercera persona, aquesta lliçó permanent als altres i aquesta vida del fracàs, enclotada, de baixador, retòrica de panet sucat, de fanatisme mal girbat que fa de la necessitat virtut, i de la virtut, la fosca més solitària i desventurada. Si Lluís Llach hagués fet cançons sobre els seus vins, les seves minyones, el cossos gràcils dels seus amants i els seus viatges, hauríem pogut admirar el seu bon gust i estimar la seva vida, i apiadar-nos de les seves mancances i de les seves debilitats tal com les seves cançons haurien comprès la nostra infinita misèria. Si fins i tot mentint, essent un pretensiós, i havent viscut tan còmodament del sistema que tant critica, hem gaudit i molt del seu bon gust i de la seva farsa, si ens hagués dit la veritat, si hagués estat prou valent, i prou generós, per mostrar-nos l'impúdic art del seu cor nu, hauria estat el nostre millor company de viatge, no hauria fet l'estrepitós ridícul de tieta magra que ha fet dedicant-se a la política, i encara avui tindria el verí i la llum per escriure cançons letals que fessin emmudir el gran amfiteatre d'enveja i de ràbia.
Però va preferir la depriment apel·lació a les més baixes passions dels catalans, disfressar-se de castanyera, estrafer el seu talent, negar la seva condició social i viure d'empatar partits amb les subvencions municipals i ser un cantant de festa major amb ínfules d'artista; un gran artista rebaixat a la recaptació municipal, vivint del sistema, sense risc, sense jugar-se la vida, fent-se l'heroi mentre pagàvem nosaltres. Primer amb l'entrada, després amb els impostos una altra vegada. El recital, els jerseiots aquells de fer-se el desmenjat, i per descomptat la Tata. La dreta conservadora hem estat sempre d'acord a pagar els medicaments i les escoles dels altres. Però és que l'esquerra vol que al damunt els paguem la criada.
És cert que Lluís Llach va perdre força diners amb discos com Un pont de mar blava i sobretot Porrera, oferint una qualitat i una posada en escena poc freqüents en els cantautors. Però també és veritat que és el seu problema, i el de la seva carrera artística, i que llevat de les estrenes més singulars sempre ha basat la seva trajectòria en la contractació pública. No va córrer mai el risc de vendre una entrada. Sempre el caixé per endavant, sempre els diners pagats d'entrada per tots nosaltres, i dues vegades, anéssim o no anéssim al recital. 50 concerts l'any. 50 vegades que l'administració li pagava. I a sobre renegava del sistema, i a sobre es feia el radical, i a sobre ens feia sentir incòmodes als que dèiem que les coses anaven prou bé, i que era molt exagerat queixar-se. Jo crec que el Lluís tot ho va fer perquè jo m'ho empassés i la veritat és que vaig empassar-m'ho. I no em sap cap greu, i m'agrada molt la Tata.
Jo també tinc minyones, contradiccions, relacions difícils amb els meus pares, una imatge pública que m'agradaria tenir una mica més controlada, i enfrontaments amb el poder que frueixo, em destrueixen i em fan com soc quan reneixo. Si això ho amagués als lectors, i em fes el de la CUP amb xofer, la gent m'estimaria potser més, però també se m'acabaria més d'hora que tard l'escriptura, hauria d'anar a festejar africans desdentegats i faria el ridícul com qualsevol ku-klux-klan creient-me que faig política.
