Bé comú, persona humana, solidaritat i subsidiaritat

Quins són els principis que han d'aguantar, com a parets mestres, l'edifici de la casa comuna, on tothom que els respecti hi tingui cabuda?

En puc esmentar molts, però em decanto per principis d'una sòlida tradició ètica, com els quatre proposats per la Doctrina Social de l'Església: Bé comú, persona humana, solidaritat i subsidiaritat.

Quan les eleccions estaven anunciades per al 30 de maig, em vaig comprometre a desgranar, un a un, aquests quatre principis, en diferents articles. Ara, la manca de temps és evident i no em permet afrontar-los un a un.

Tanmateix, no defujo el compromís i intentaré fer una síntesi que pugui ajudar a racionalitzar el vot, atenent el que adverteix l'antropòleg Scott Atran: «Sacralitzant la pàtria, el cervell inhibeix el raonament» (La Vanguardia. La Contra 24/01/2019).

Avui, no podem entendre la paraula «democràcia», sense el contingut de la Declaració Universal dels Drets Humans 1948 que inclouen els quatre principis esmentats i esdevenen amb pactes de caràcter vinculant pels estats que vulguin firmar-los. Presentats a les Nacions Unides el 16 de desembre de 1966: «Pactes Internacionals de Drets Econòmics Socials i Culturals» i el «Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics».

Tanmateix, com diu el refrany castellà... «Del dicho al hecho hay mucho trecho». No tots els països els han signat, ni tots els països els han desenvolupat amb la mateixa intensitat.

Juristes, sociòlegs, historiadors, estudiosos dels Drets Humans, ens parlen de diferents generacions que responen als diferents estadis en el seu desenvolupament. Els drets civils i polítics, que es venen reivindicant des del segle XVIII, són anomenats de «primera generació» i fan referència a la persona humana com a individu, independentment a la seva vinculació social, entre d'altres, al dret a la vida, la integritat física. La llibertat de consciència, el dret a canviar de lloc de residència, etc. Aviat es va incloure els drets polítics que corresponen a la persona humana com a membre de la societat, o sigui, els «drets democràtics». Aquests drets irrenunciables de «primera generació» que també els podem anomenar de la «llibertat» no costen diners (o només uns pocs) als Estats. Per aquesta raó, acostumen a ser diligents a firmar-los.

No consta la mateixa diligència en la signatura i posada en pràctica dels «drets econòmics i socials», anomenats de «segona generació» que s'han reivindicat al llarg del segle XX: fan referència que tota persona té dret a un nivell de vida adequat per a ell i la seva família. Alimentació, vestit, habitatge, assistència mèdica, serveis socials necessaris, educació, etc.

Aquests drets socials de «segona generació» -econòmics i culturals- que precisen d'ingents quantitats de diners, els estats fan l'orni i són gasius a l'hora d'aplicar-los. Així els també anomenats drets de «la igualtat» i «la fraternitat», no arriben mai a desenvolupar-se dignament.

Els estats també es fan els distrets quan es tracta dels drets que s'anomenen de «tercera generació» de drets humans que es caracteritzen per ser drets dels pobles, entre els quals podem mencionar el dret al desenvolupament propi, al medi ambient sa, el dret a la pau, el dret a la identitat cultural o el dret a l'autodeterminació. Són els drets de la «solidaritat» i «la subsidiarietat».

A l'hora de dipositar el vot, cal veure els programes dels diferents partits polítics per avaluar en quina proporció pràctica posen les seves accions polítiques, tant quantitativament com qualitativament, en favor de la primera generació «llibertat», de la segona «igualtat-fraternitat» o la tercera «solidaritat-subsidiarietat».

El vot a favor de partits que no integrin en els seus programes drets de les tres generacions, els podem considerar vots per al subdesenvolupament?