12 de febrer de 2021
12.02.2021
Diari de Girona

No, ni parlar-ne

12.02.2021 | 01:27
No, ni parlar-ne

Ja són sis les persones que m'han demanat que fes un retrat de Miquel Iceta, que d'entrada aclareixo que no és un cantaor sinó actualment un ministre, encara que hagi demostrat dots importants de bailaor. Però que ningú es faci il·lusions, perquè em nego en banda a fer un retrat de la Mandonguilla Ballarina. Ni aquí ni enlloc. Ni parlar-ne.

Analitzar la Mandonguilla no em posa gens, la veritat sigui dita. Però no pas per caprici o per mania. No em posa gens parlar d'aquells que no diuen que faran la independència, sinó d'aquells que diuen que la faran i menteixen. Que jo sàpiga, la independència s'hauria de fer a Catalunya, no a Madrid. Per què perdre, doncs, el temps parlant dels partits de Madrid i les seves sucursals regionals? El processisme, amb la seva curiosa vocació espanyola, gaudeix malparlant dels espanyols per no haver de malparlar dels inútils trilers a qui voten per dir que faran la independència. Mentre ho diuen no la fan, i així es manté la flama de la il·lusió tribal. Es tracta de dir per no fer. El processisme, i la regió espanyola de Catalunya en general, és fidel a la tradició Mediterrània de la xerrameca, i de col·locar els pitjors a dalt perquè diguin allò que només els millors, a qui marginen, serien capaços de fer. El resultat és el meravellós país que tenim.

No. No em posa gens retratar la Mandonguilla. Me'n guardaria prou de fer-ho. No entenc quin interès pot tenir algú que utilitza la seva intel·ligència d'hàbil anguila al servei de l'alpinisme personal, amb el pretext d'una causa gris i miserable com l'espanyola. No m'interessa la intel·ligència al servei de la mediocritat. Per bé que trista, sempre és més noble la incapacitat al servei de la inutilitat. No és el cas de la Mandonguilla, un personatge amb el cervell girat, sonat com el vol d'una papallona, però molt capaç, astut en la seva causa personal i al servei de qui li paga. No hi ha millor esbirro amb corbata que la Mandonguilla. No tinc cap objecció contra la Mandonguilla, un saltimbanqui que executa a la perfecció la tasca que se li encomana, a saber, fer el manefla, practicar el politiqueig, confondre, embolicar la troca per a una finalitat ben concreta: espanyolitzar Catalunya, matar l'independentisme. La resta, socialisme inclòs, és tocar la flauta. La ironia és que no hi ha res més infal·lible per a l'espanyolització catalana que el catalanisme. El processisme ho demostra contrastadament.

A la Mandonguilla, exactament igual que l'Estat espanyol, el socialisme se li'n fot. El socialisme a Espanya és un mer eslògan per entabanar babaus, igual que la Coca-Cola diu ser la chispa de la vida. Una cantarella, de la mateixa manera que els partits processistes parlen d'independència per tal d'entabanar babaus grocs i continuar en l'autonomisme espanyol.

El procedir vital de la Mandonguilla s'inscriu en el complex personal per una qüestió de físic poc agraciat i de tendència sexual en un món homòfob, que porta la persona traumatitzada i trasbalsada a un diletantisme que no condueix a res de bo. Quan el diletant deixa de ser-ho perquè per fi s'instal·la en allò que el farà guanyar-se la vida i de passada li valdrà el reconeixement social que tant anhela per exigència del seu complex, l'estabilització resulta ser una mala cosa, perquè els motius que l'han conduït allà, a la política en el cas de la Mandonguilla, no són els més nobles i honrosos. Llegeixo que la Mandonguilla va estudiar un any la carrera de química, i que després va repetir tres-cents vuitanta-nou cops el primer curs d'econòmiques, fins que el van expulsar. Natural. En el món del coneixement real els ineptes no tenen cabuda, el propi coneixement els expulsa, no hi ha lloc per a la farsa i el nepotisme. Per això va trobar el seu lloc en el món de la política, on el món real és aquí la ineptitud que es fa passar per responsabilitat. El trilerisme polític li va com anell al dit a la Mandonguilla, i com a tants altres que passaran per aquesta vida havent-se bellugat molt sobre l'escenari però sense que ningú hagi pogut dir mai en què ha consistit concretament la seva aportació a la societat. Des dels disset anys al partit, la Mandonguilla ha estat regidora d'ajuntament, directora, sotsdirectora, diputada, portaveu, primera secretària..., i ara ministra. De tot, per justificar la nul·litat. Un pinball. La Mandonguilla s'ha sabut aprofitar molt bé de la condició bananera del país. En un país mig avançat, no hauria estat apta ni per posar-la al plat, per més sofregit i trompetes de la mort que s'hi afegissin.

La Mandonguilla ara balla més que mai. Ha arribat a ministre en una oportunitat vinguda paradoxalment del menyspreu, una puntada de peu cap amunt que li ha clavat l'amo madrileny per treure-se'l de sobre quan li ha interessat. La Mandonguilla és un comodí, un Kleenex perfecte per a Espanya, on les coses funcionen en sentit invers. De vegades s'arriba a ministre igual que s'arriba a senador. Quan algú està amortitzat i fa nosa el fan senador, però si cal el fan també ministre, cap problema, de la mateixa manera que si convé converteixen un ministre en candidat a eleccions regionals, com en el cas de l'exministre Illa. Els mèrits, la vàlua intrínseca en el càrrec no importa perquè a Espanya ni el propi càrrec de ministre té importància. A la Mandonguilla l'han fet ministre de Política Territorial. Què en sap i quin interès pot tenir la Mandonguilla en cap territori? Tant se val. Li hauria pogut tocar, com en una tómbola, ser ministre de Sanitat, encara que es desmaiés davant d'una xeringa. Cap problema. Però res, el ministre Mandonguilla està tan inflat d'orgull que s'assembla més aviat a una enorme pilota de carn d'olla. És l'encegament que busca a qualsevol preu grimpar, el reconeixement, ni que sigui a costa de la humiliació més arrossegada.

En fi. Ja els he avisat. Si volen un retrat de la Mandonguilla Ballarina, busquin-se un altre que els el faci. Perquè jo em nego a fer-lo. No em dona la gana. Ni parlar-ne.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook