Momentum Catalunya

Per un costat, tenim una pandèmia de la qual hem de sortir o que hem de transformar perquè sigui portable per fer una vida més o menys normal. El passaport víric digital amb tecnologia blockchain, que es posa en marxa d'aquí a dues setmanes com a prova pilot a Girona, és una oportunitat. Haurem d'anar trobant els canvis personals i socials per possibilitar un cert retorn a l'activitat social i laboral d'abans. Però el gran repte que vindrà serà la reconstrucció del país, amb un munt d'empreses tancades i llocs de treball perduts. Espanya tornarà a tenir 5 milions d'aturats, amb més del 25% de l'atur. És cert que està per venir el pla Marshall, aquests fons europeus NextGeneration que haurien de servir per a resoldre aquesta reconstrucció. Però jo no les tinc totes i em temo que el que farà serà enfonsar més el conflicte entre Catalunya i Espanya, és a dir, la inversió asimètrica, invertint menys a Catalunya del que seria just per la població o pel PIB.

La gravetat que això succeeixi és que el dèficit fiscal de Catalunya s'incrementarà encara més per culpa de la crisi. Si ha quedat demostrat que el dèficit fiscal de Catalunya és del 8%, amb un PIB d'ara de 250.000 milions d'euros, vol dir que la xifra que no retorna a Catalunya és d'uns 20.000 milions d'euros (per comparar, el pressupost de la Generalitat és de 30.000 milions). Del dèficit actual, un grup d'economistes de Catalunya la setmana passada van indicar que, si Catalunya tingués el mateix concert que el País Basc, disposaria de 9.000 milions més. Diu Joan B. Casas: «És equitatiu que el País Basc tingui per habitant un 85% més de recursos que Catalunya, tenint el mateix marc constitucional? És racional que Madrid, que hem estimat nosaltres que té un impacte (com a conseqüència de l'efecte capitalitat) d'uns 28.000 milions l'any, a sobre practiqui dumping fiscal?» Aquest havia de ser el cor del debat de les eleccions. De què serveix discutir que no tenim prou inversió en sanitat ni en ensenyament, que no tenim el corredor Mediterrani, que no podem fer l'estació intermodal de Vilamalla perquè a Adif no li dona la gana de fer la connexió de vies, de què serveix parlar de rodalies, de què serveix parlar d'impostos de renda i de successions quan Catalunya té la pressió fiscal més elevada d'Europa?

Aquest havia de ser el debat. Han portat Catalunya a la inanició i esperen que la protesta d'això, que va acabar amb el referèndum de l'1-O, acabi amb rendició. És impossible que el conflicte desaparegui mentre continuïn els efectes de la inanició. Però la cosa encara és més greu, perquè als 9.000 milions d'infrainversió hi hem d'afegir encara la quantitat que ens toca cada any per retornar el deute de l'Estat. Aquesta quantitat creix amb el PIB perquè el deute espanyol s'ha mantingut constant en percentatge al 100%. Per tant, avui el deute del pressupost de l'Estat que toca a Catalunya deu ser de més de 7.000 milions anuals que, amb el creixement de deute per la crisi de la pandèmia fins el 140%, creixerà uns 4.500 milions més. I això voldrà dir que arribaran menys recursos. Per tant, és bàsic insistir que no es pot continuar amb el finançament injust de Catalunya si es vol continuar l'autonomia en qualsevol aspecte: si no es pot finançar no hi ha sobirania, ni autonomia, ni serveis a oferir, no hi ha res. I aquest discurs és fonamental a l'hora de reclamar els fons europeus. Cal tornar a la batalla de l'espoli fiscal per justificar la necessitat dels fons.

Però el moment actual encara és més greu perquè per sortir de la crisi no es farà amb el consum intern d'Espanya. Igual com va passar amb la crisi de 2008, la sortida es farà amb l'exportació. I aquí el teixit industrial català hi té molt a dir. Si avui exportem el 67% i venem a Espanya el 33%, aquest percentatge exportador anirà en augment. Espanya necessita més que mai l'exportació catalana per equilibrar els números. Si has agafat més deute a l'exterior l'has de compensar amb més ingressos externs, és de lliçó d'economia domèstica. Per tant, Catalunya torna a tenir força en la solució econòmica, força que cal mantenir amb el pols que es ve fent des de fa més de 10 anys. I això demana mantenir el conflicte que porten els polítics presos i exiliats i fer-la present en qualsevol negociació que es faci. Si Catalunya entra un altre cop en un marc insurreccional (retornen els CDRs) i baixa l'exportació, Espanya no se'n sortirà. La força negociadora és aquesta, la guerra freda. No es pot passar pàgina com vol el Govern del PSOE, ni són creïbles les inversions que faran. Ho seran si mantenim la pressió negociadora i retornem a la frase que ha mancat durant la campanya electoral: espoli fiscal.

No sé si els resultats de demà permetran formar govern, però hauria de ser així. Caldrà que aquest futur Govern enforteixi la pressió inversora i en els fons EU NextG: necessitem invertir més en sanitat i en formació professional (crear el doble de places), com també ho serà millorar la logística i el llançament de polítiques de rehabilitació energètica i programes d'eficiència energètica i digitalització a les empreses. Tot el que sigui estalvi és millorar la societat catalana. Per tot això no es pot passar pàgina al conflicte de Catalunya i fer cas als partits unionistes perquè volen liquidar l'autonomia. Aquest és el Momentum: aprendre a fer la guerra freda.