14 de febrer de 2021
14.02.2021
Diari de Girona

La pandèmia: un fet social total i mundial

13.02.2021 | 23:30
La pandèmia: un fet social total i mundial

Tot va molt ràpid. Encara no fa un any va sorgir un virus (COVID19) i en aquests moments tot el planeta gemega amb més de 100 milions de casos i més de 2 milions de morts. Ens hem replegat a les nostres llars, els vincles socials no són el que eren, negocis tancats, drames hospitalaris, etc. El que estem vivint és més propi de ficcions postapocalíptiques que de la realitat. Però ja sabem, de vegades la realitat és més increïble i esmorteïdora que la ficció.

Estem davant del que en ciències socials s'anomena «un fet social total», és a dir, que afecta i convulsiona totes les institucions i actors socials. Por, patiment, perplexitat, incredulitat, ens envaeixen. Estem desorientats i no es veu qui ni com pot orientar-nos. Creieu que quan tinguem la pandèmia sota control, el nostre món serà igual? La veritat és que no sé què dir, però m'agradaria dir que voldria tenir un món millor.

L'any passat ens informaven de desenes de protestes populars en tot el món i per motius ben diversos. Avui el poderós coronavirus les ha anat apagant una per una. Les escenes de masses festives o reivindicatives que s'estenien per carrers i places ara han estat substituïdes pel silenci. Aquestes imatges d'avui són els emblemes que marcaran el record d'aquesta rocambolesca i diabòlica etapa.

Les dones i homes de bé dirigeixen la seva mirada a la ciència i als científics (abans ho fèiem a la religió) implorant uns remeis mèdics que sabem que trigaran a arribar. Tot requereix temps: obtenir una vacuna, administrar-la a tota la població, que el nostre sistema immunitari aturi els virus, que els metges entenguin els efectes secundaris dels afectats, que surtin medicaments adients, que els polítics deixin de dir ximpleries.

Les paraules «confinament» i «quarantena» que semblaven pertànyer a temps oblidats i al lèxic medieval s'han convertit en vocables usuals que fins i tot els nens utilitzen amb soltesa. La quarantena global està amenaçant, al llarg i ample del planeta, la supervivència econòmica d'innombrables empreses grans i petites de tots els sectors. L'economia mundial s'endinsa en territori ignot. Ningú té una idea precisa de les dimensions del que s'acosta. Amb l'agreujant per a l'Estat que es reduiran dràsticament els seus ingressos fiscals. En tan tenebrós context, el més previsible és que, quan passi la pandèmia, els estats, fragilitzats, arruïnats, endeutats, coneguin fortes sacsejades socials.

Molts líders han donat respostes locals, nacionals, gestionant la pandèmia de manera independent, sense cap tipus de coordinació nacional o internacional. Quan és obvi que cap país, per poderós que sigui, no pot vèncer la pandèmia en un afany exclusivament local. És probable que en certes regions hi hagi una desesperada estampida d'emigració cap al Nord, on els països estaran, bregant ells mateixos amb les doloroses conseqüències de la pitjor crisi de la seva història. En lloc d'unificar els pobles i encoratjar la seva entesa mútua, la globalització ha afavorit els egoismes, les fractures i l'ultranacionalisme. El tancament generalitzat de fronteres i el replegament nacional, en nom de la protecció contra la COVID-19, estan reforçant les tendències unilaterals, autoritàries i nacionalistes.

La pandèmia també té els seus herois i els seus màrtirs. I en aquesta baralla, els guerrers que han pujat a primera línia, als llocs d'avançada per afrontar el letal SARS-CoV-2, han estat els metges, les infermeres, el personal auxiliar i altres treballadors de la salut convertits en protagonistes involuntaris, conquerint elogis i aplaudiments des dels balcons, les places i els carrers de ciutats de tot el món. Una gran part són funcionaris públics, per als quals la salut de la població no és una mercaderia, sinó una necessitat bàsica, un dret humà. Passaran a la història, extenuats, esgotats, per la seva dedicació a la tasca diària de combatre la infecció i salvar vides. Sovint, s'han enfrontat al contagiós virus sense màscares, ni bates, ni equips de protecció. Algun dia, quan aquest malson s'esvaeixi, haurem d'erigir monuments en honor d'aquests màrtirs amb bata blanca. Hem de recordar per sempre el seu coratge, la seva abnegació, la seva humanitat.

Les coses no poden continuar com estaven. Un gran part de la humanitat no pot seguir vivint en un món tan injust, tan desigual i tan ecocida. Com diu un dels mantres que més han circulat durant la pandèmia: «No volem tornar a la normalitat, perquè la normalitat és el problema. La normalitat ens va portar la pandèmia». Qualsevol resposta postpandèmica hauria de recolzar els principis d'una economia veritablement regenerativa, basada en la cura i la reparació. Crec que hi ha motius per desitjar que quan tot passi, el nostre món no ha de ser igual. Tenim molta feina pel davant.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook