Mai em vaig imaginar que el lloc de partida de la humanitat havia de ser la por. La veritat, pensant-ho bé, hem deixat de ser la preciosa presència que fecunda els afectes; i ens hem convertit en la raó per fugir uns dels altres. Com és possible concebre una vida que no reflecteix res humà? A dia d'avui, tot, absolutament tot, és memòria que mor en ressuscitar l'instant següent. Segons estan les coses (opinió subjectiva), és millor llançar a l'oblit la bella vida d'abans i no pensar en el temps que agrupava la veritable identitat del vivent. La pandèmia s'ho va endur tot; sí, fins i tot la brillant felicitat de les coses senzilles. Tots (pel compte que ens porta) hem acceptat la «nova normalitat», però encara no estem preparats per ser deixebles de la llunyania.

Les mascaretes ens han transformat en gent. Abans, els rostres tenien identitat, però ara (no sé si soc l'única) no reconec a ningú. Jo crec (somric) que sota les mateixes es descomponen tot tipus d'improperis i com que no se'ns veu la boca... Per a què quedar-se amb ganes de cridar fastigós al veí? Doncs es diu i en pau. Amb la mascareta totes les paraules són absorbides per la discreció: aprofitin.

Al costat de l'humor sempre es troben les ganes. La tristesa menja el que el riure modifica. I ja que no hi ha risc de contagi al somriure: fem-ho més sovint. És el moment de llegir Baudelaire. Sí, l'objectiu és ser uns «putos còmics». Millor que tristos... No?