Aquestes eleccions han demostrat que l'anomenat procés es perllongarà una legislatura més, tres forces polítiques, ERC, JxCat, la CUP, i els vots del PDeCAT així ho avalen. Possiblement la competència electoral del PDeCAT (76.500 vots recollits) ha perjudicat JxCat i beneficiat ERC, que aquesta vegada sí que ha superat clarament el que podríem dir-ne l'ex-CiU.

«Divide et impera» (divideix i governa), la sentència d'Aznar «Catalunya es trencarà», aquesta divisió atomitza l'electorat i molts comentaristes s'han posat d'acord a assegurar que el PDeCAT no ha tingut temps per arribar a la meta i que, si la campanya hagués durat una setmana més, tindrien representació parlamentària. Ara ja són quatre els partits que es discuteixen el sobiranisme.

El PDeCAT significa un espai de centredreta que no repugna gaires catalans i, encara que la Dolors Sabater, representant de la CUP, pomposament proclamés que les eleccions exhibien un acostament de Catalunya a l'esquerra, sempre he pensat que Catalunya des del punt de vista ètic sempre ha estat una comunitat progressista amb rampells sobtats i passatgers àcrates, podríem dir que assumia molts valors de l'esquerra, però econòmicament sempre de dretes, feta de botiguers, empresaris i assalariats satisfets. Tanmateix, les conseqüències de la pandèmia poden capgirar el que tradicionalment ha estat el tarannà social de Catalunya i que s'obri la porta a un conflicte social de revolta, d'indignació popular.

L'èxit històric de CiU, ara PDeCAT, va ser saber combinar els interessos d'una classe social benestant (no únicament banquers i fabricants, també classe mitjana i petita burgesia) amb l'avenç del progrés que representava assimilar no oposar-se al matrimoni d'homosexuals, a l'avortament, etc. La vida personal d'alguns dels seus més semàntics representants indicava que ells vivien com els «pijo-progres» d'esquerra sense fer-ne poca ostentació, però en res diferien: doble o triple residència, fills estudiant en les millors universitats estrangeres, restaurants de luxe, cotxes de marca, etc. Simplement apostaven políticament pel partit que els podia encimbellar al poder, a poder ser al gran poder.

En aquestes eleccions la gent desitjava la victòria d'uns sobre els altres; uns volien acabar definitivament amb el «procés» (procés és la forma lingüística abreviada d'apel·lar els gestos, moviments, declaracions que volen un referèndum d'autodeterminació) i els que pretenen que d'una manera o altra el procés sobrevisqui als seus enterradors. Ara els partits estan entretinguts entenent el resultat, quan ho tinguin aclarit començaran a bellugar-se per trobar balladors i formar govern.

L'èxit de Vox tampoc ha causat sorpreses. És el tercer grup a les Corts de Madrid i en altres autonomies. Aquí uns irresponsables els han fet la campanya electoral gratis caient de quatre grapes a les seves provocacions i convertint en una qüestió d'ordre públic la seva presència que s'emeté en totes les televi?sions. No han recordat que «despreci és no fer apreci» i s'han oblidat que quan Cs visità Mollerussa la gent no els va fer cas.

Vuit dies abans de les eleccions vaig publicar que Vox se situaria en la quarta posició (12-14 escons) en el Parlament català (l'enquesta més generosa li atorgava dos escons) i se'm va dir que era impossible, que aquí això no podia passar de cap manera, que nosaltres no votem partits feixistes. Catalunya, com altres països, també està amenaçada per l'extrema dreta perquè hi ha condicions socials que l'afavoreixen: immigració, greu crisi econòmica, el nombre d'aturats va augmentant (per culpa dels forasters indocumentats, diu Vox), tancament de comerços, desànim i fatiga psicològica i manca d'il·lusió. Què farà Vox en el Parlament català? Pensar en Madrid, tot ho farà en funció de cara a unes eleccions generals. Molts partits el condemnaran a l'ostracisme i no voldran saber res d'ells.

Vox ha robat vots a Cs, però en aquesta sostracció també hi ha intervingut el PSC, que ha recuperat aquells que en les passades eleccions no els van votar perquè els van considerar massa tous, massa fluixos contra el procés.

Era esperable el triomf de Vox, un partit més rocós i agressiu, per la gran davallada que patiria Cs, que en les passades eleccions va ser el partit més votat i mai ho va saber lluir. Ho ha fet fatal com a primer partit de l'oposició, no va saber amistançar-se amb cap altra formació política per presentar una moció de censura al Govern de la Generalitat, com tampoc s'ha organitzat com un partit estructurat amb militància suficient, amb una base sòlida, per ser present en els pobles; un partit ha de brillar i ser decisiu en els ajuntaments, no ha sabut municipalitzar la seva política i només és a Barcelona gràcies a Manuel Valls, que va arribar com un redemptor que havia de salvar Catalunya dels dolents i va fugir amb la cua entre les cames. Cs ha estat merescudament castigat en aquestes eleccions per inoperants, baladrers de saló, sense suc ni bruc.

No dubto que la temptació d'ERC és formar un tripartit amb el PSC i els comuns per emprendre una nova senda d'entesa amb el Govern de Madrid amb l'argument d'una vaga promesa de quelcom semblant a un referèndum d'autodeterminació i un espectacular indult als polítics catalanistes engarjolats o a l'exili; nogensmenys,aquesta opció xoca en deixar tot el sobiranisme electoral en mans de JxCat, la CUP, i el PDeCAT. Igual que ha de ser insuportable per a ERC tenir a l'oposició parlamentària els dos partits independentistes.

Avui, dimecres, encara tot està obert. Ja veurem com acaba tot.

Ànims i que tinguem sort.