La contracultura sovint ha estat definida com un moviment que s'oposa a la cultura dominant o hegemònica. Narcís Selles ha dit que sovint «la contracultura s'ha presentat com un bigarrament de posicions i interessos que incloïen tant pulsions constructives i vitals com destructives i nihilistes, tant compromisos radicals com opcions merament epidèrmiques, tant posicionaments imbuïts de consciència política com de narcisisme evasiu».
El mateix Selles va publicar fa temps un article (Damià Escuder i la contracultura gironina), al nostre parer, molt més rigorós que aquest Quadern 211 de la Revista de Girona (La Contracultura) que acaba de sortir i que ha escrit a quatre mans amb Pau Lanao. En els diferents capítols del text, hem de dir-ho, hi trobem una excessiva presència d'anarco-llibertaris.
És una paradoxa que jo, un admirador confés de Damià Escuder, que ja el 5 de desembre de 1970 vaig publicar un article a Presència: Damià Demian underground, un Allan Ginsberg català? parlant d'aquest apòstol primerenc de la contracultura gironina, no tingui massa simpaties, i sigui molt crític amb Lluís Hereu, un burgès, petit terratinent, rendista, bohemi, company, col·laborador i enterrador dels seus adorats Lluís Güell, Piculives, Palau i Damià, tots ells desapareguts ja fa anys.
En aquesta monografia, que ha tingut la sort de comptar amb un dissenyador gràfic, de bandera, com és en Pep Caballé, contrasta el rigor analític, històric, crític, empíric positivista que aporta Narcís Selles amb l'esperit anarco-llibertari-psicodeista que introdueix Pau Lanao, que ha primat la inclusió de personatges més individualistes que accentuaven en el seu comportament els excessos, l'anarquia i el caos.
Els dos gurús que varen portar la contracultura a l'Estat, foren Lluís Racionero i Maria Josep Ragué, autora del llibre de culte California trip i companya del veí de Cinc Claus, molt abans que la doctora Ochoa. La Ragué i Racionero, primer a través de la revista Triunfo, i després via Ajoblanco, fundada per Pepe Ribas, difongueren unes idees que havien mamat a Berkeley a finals dels anys 60. Tant Racionero com Pepe Ribas, que eren fills de bones famílies ben vistes pel règim, eren uns anticomunistes convençuts i es varen dedicar a ridiculitzar, des de la seva òptica anarco-llibertària-hedonista-amoral, als militants del PCE i del PSUC, una tasca que també aplaudia un altre senyoret com Lluís Hereu, de qui ja hem parlat abans.
En contraposició amb aquests espavilats, Damià Escuder era un autèntic sant contracultural, una barreja de geni, savi, revolucionari, artista, espiritualista català, cristià i opositor al règim. No oblidem que la seva lluita antifranquista el va dur a la presó, on va ser torturat. Pel superculte Damià, la contracultura no era més que una cobertura que li permetia seguir conspirant al servei de la democràcia i la independència de Catalunya.
Des que el vàrem conèixer, la seva figura ja ens va entusiasmar, però aquests darrers mesos, quan hem pogut tenir accés a la seva vasta biblioteca, la nostra valoració del personatge ha pujat molts enters. Tant Racionero com Damià sempre tenien un llibre per llegir, eren uns personatges supercultes i enciclopèdics com els antics humanistes il·lustrats de la veritable cultura occidental representada per autors coma ara Erasme de Rotterdam, Descartes, Spinoza, Voltaire, Kant...
En canvi d'altres, com reconeix el bruixot Lluís Hereu, varen donar més importància a la festa, la gresca, els happenings, la música, l'alcohol i les drogues.
Dins l'extensa llista de personatges que surten en el llibre de Selles i Lanao, hi trobem a faltar alguns noms com ara Nani Rocas, un activista ecologista, pensador, que ha reflexionat sobre la realitat sociocultural i política tant a nivell local com del global village. Un altre oblit de gruix el trobem en el capítol 30, quan parlen del pacifisme i l'antimilitarisme que, si bé l'il·lustren amb una foto d'una acció que es va fer a la platja de Pals, davant de Radio Liberty, no valoren la importància social que va tenir durant els anys 80, a les nostres comarques, el moviment per la Pau i el Desarmament. Aquest moviment, que era molt transversal, va tenir l'encert de reunir simpatitzants de Mientras Tanto, amb socialistes, cristians, antimilitaristes, objectors...
En aquesta publicació de la Diputació dedicada a la contracultura, al nostre entendre es fa una excessiva exaltació individualista de personatges insòlits anarco-llibertaris, massa preocupats per una ambició personal de sobresortir, triomfar, en les seves diferents disciplines artístiques: música, teatre, pintura, arts visuals, gestió cultural...
Amb els anys, molts d'aquests «revolucionaris» varen anar sent engolits pel sistema, d'una societat tardocapitalista ?dominada pel neoliberalisme universal que necessitava una nova fornada d'artistes i, sobretot, buròcrates i tècnics que gestionessin la cultura d'una manera lúdica, ?divertida, experimental, postmoderna i sobretot allunyada d'un esperit crític que pogués posar en risc l'statu quo imperant.
